Enrique Fajarnés Cardona va incorporar a la tercera edició del seu llibre Lo que Ibiza me inspiró, de 1995, una història que no havia inclòs a la primera, deu anys anterior. Els temps havien canviat i va fer el mateix, incloure-les, amb altres narracions relacionades amb la Guerra Civil. És el cas dels capítols “Lo que es el hombre”, “Recuerdos de la guerra civil”, “Ángel Palerm Vich” i “La muerte de un niño cojo”.
Aquest darrer és la narració d’un fet que s’ha d’atendre com a verídic —com ho són en general totes les del llibre. Revela l’extrema crueltat a què poden arribar les persones una vegada que triomfa “la desolació de no saber res i el fanatisme de saber només una única cosa”, com ens ha ensenyat —o recordat—, no fa gaire, Rob Riemen a L’art d’esdevenir humà.
El títol, “La muerte de un niño cojo”, ja anuncia el desenllaç, de manera que el dramatisme del relat es trasllada als fets que hi conduïren i a la consternació que la innocència, la curta edat i la minusvalidesa de la víctima no aturàs els assassins. Era, segons Fajarnés, l’hivern de 1937 i aquestos, els falangistes, sempre reunits en grupets, buscaven un home conegut per Pep “Celleràs”, jugador de cartes d’anomenada, que s’havia unit a les tropes comandades per Alberto Bayo l’agost de 1936.
Amb les dades que proporciona l’esmentat capítol es pot saber que es tractava de Josep Escandell Torres, de can Toni Celleràs de Sant Miquel, d’uns 26 anys d’edat. La premsa dels darrers anys vint i dels trenta el menciona en algunes ocasions. Així, una matinada d’estiu del 1928 la Guàrdia Civil havia sorprès un grup de dinou homes que jugaven a jocs prohibits a ca s’Americà de Sant Miquel, habitada per Maria Torres Marí de can Celleràs, vilda, de 45 anys, entre ells es trobava Josep Escandell Torres, de 18. L’hivern de l’any següent els guàrdies l’havien tornat a enxampar jugant a la taverna de Ca n’Escandell de Sant Miquel (Hemeroteca municipal d’Eivissa, La Voz de Ibiza, 17-VII-1928, 9-I-1930). El joc prohibit més popular aleshores era el monte, pronunciat generalment munti.
Maria Torres Marí era la mare del conegut jugador i segons el padró de 1935 vivia a can Toni Celleràs, venda des Port, juntament amb els altres dos fills, Maria i Joan, nascuts el 1914 i 1919 respectivament, i la tia paterna, Maria Escandell Roig, de 72 anys.
El famós tafur Celleràs figura en els documents que generaren per milers els vencedors de la Guerra Civil. Així, el 1937, l’auditor militar Ricard Mulet Fiol el va declarar en rebel·lia però va considerar que el seu cas es podia sobreseure perquè se li imputava un delicte lleu. El 1948 es deia d’ell que era a França i que, segons semblava, havia deixat l’illa quan les tropes republicanes l’abandonaren el setembre del 1936 (M. J. Vidal i J. M. Romero, 437/37. La causa general a les Pitiüses, p. 186).
Així, Escandell es va desfer dels trumfos anant-se’n d’Eivissa, però hi va deixar la família: la germana, el germà petit i la mare vilda. Hi ha discrepàncies en l’edat del germà petit: 19 segons el padró, 13 segons Fajarnés. En tot cas massa jove; en Cellerasset, li deien. Sense calcular-ne les conseqüències, un dia d’hivern del 37 va enfonyar les seues mans en uns guants blancs que, segons sembla, el seu germà havia dut a ca seua i que eren producte del saqueig dels pertrets militars que hi havia al castell. En el mateix moment, potser, que l’esmentat auditor Mulet signava el sobreseïment del cas del seu germà, una colla de falangistes va emetre una altra sentència quan algú els va parlar d’un l’al·lot miqueler que vestia guants de soldat. Un per l’altre, degueren dir-se entre ells, i, amb l’excusa que efectivament havien trobat els guants quan li escorcollaren la casa, se’n varen endur es coix Cellerasset al cementeri de Vila i el mataren a trets.
Joan Escandell Torres “Celleràs” o “Cellerasset” no figura a les llistes de persones assassinades durant la repressió franquista (especialment a la gran aportació de J. M. Romero, Els morts) i és una víctima que s’hauria de verificar perquè la font és del tot fiable. Del seu germà Josep, exiliat a França, tampoc no n’he pogut saber res més.
Antoni Ferrer Abárzuza
