No puc evitar aturar-me a mirar tots els horts que taten per les tanques de les cases del meu carrer. Gairebé tothom té alguna coseta sembrada al llarg de tot l’any. Les darreres setmanes la remor dels motocultors i les aixadades ha format part del paisatge acústic del barri, cosa que reconec que em fa força feliç.
Fa uns dies, quan anava cap a casa, vaig veure a cas vesí unes flors blanques guaitant enmig d’uns rosers. M’hi vaig atracar perquè clarament no eren roses i, per sorpresa meua, vaig descobrir una plantació de patata. Quina meravella. Quin aprofitament de l’espai! Patateres i patateres ben verdes, florides i sanes entre roses i gladiols. Per què qui ho diu, que la flor de patatera no pot també ser decorativa?
Just a l’altre costat del carrer, contempl l’hort d’una altra vesina i aprofit per saludar-la. –No deus haver de menester juvert? —em diu mentre emparrala una tomatera que li ha nascut de ventura i que les canyes ja no poden mantenir dreta. Li dic que no, que gràcies, que a casa també en tenim. I aprofitam per parlar del temps, que si l’estiu serà dur, que si està tot massa eixut, que sort tendrem si podem regar les quatre lletugues que tenim.
Continuo la meua passejada pel carrer i, una mica més amunt, veig que una excompanya de classe i ara vesina ja ha sembrat l’hort d’estiu. Des que va venir a viure al poble intercanviam llavors cada any: de gira-sols per fer polit, de carabasses per fer crema, de flors per alegrar-nos la vista… Quan puc li duc una bossa de llimons o taronges i ella em “torna” el favor amb un caixonet de prunes de l’hort de sa mare.
L’any passat, el vesí de davant casa va sembrar moltíssimes pebreres i no abastava a menjar-se-les ni torrar-les. Em va dir que hi anàs amb una bona bossa i que collís totes les que volgués. A jo les pebreres no m’havien anat gairebé, així que li vaig agrair molt la seua oferta. Encara tenc pebreres torrades congelades per fer ensalada pagesa el dia que vulgui. A l’octubre, li vaig baixar una caixa de magranes a ell i la seua dona.
Jo, també, com cada any, he sembrat el meu hort. És una afició que s’ha convertit en una passió. Tenc més de cent tomateres carregades ja de tomates, pebreres, albergénies, carabassins, mongetes, cebes, bledes, alls, kale… No és un hort gaire gros ni jo som una pagesa gaire experimentada, però baixar cada dia a veure com tot va medrant m’aporta una felicitat difícil d’explicar.
L’hort constitueix, per a mi, un petit espai de resistència. Un lloc a on no hi ha lleis ni burocràcia, a on ningú fa comptes del que tenc o deix de tenir. Un marge de sobirania i autogestió. Un paratge de dissidència.
L’hort constitueix, per a mi, un petit espai de resistència. Un lloc a on no hi ha lleis ni burocràcia, a on ningú fa comptes del que tenc o deix de tenir. Un marge de sobirania i autogestió. Un paratge de dissidència.
Comentava fa unes setmanes a X (antiga Twitter) que enguany havíem tengut una inusual abundància de llimons i que els havia anat posant en caixes per repartir a vesins, família i amics. Em van escriure moltíssimes persones amb bones receptes i consells per treure’ls profit. Vaig estar molt agraïda per la seua generositat, però a mi em fa més feliç poder-los regalar si jo ja en tenc prou per als de casa. Sent la necessitat de mantenir viu aquest intercanvi que en realitat no és intercanvi, sinó una xarxa de suport mutu que porta anys teixint-se entre vesines.
Al meu carrer encara passa que arribes a casa i trobes una bossa d’ous penjada a la porta, pa eixut per a les gallines o un manat de bledes.
Record encara na Maria, vesina i amiga de sa güela que va faltar fa uns anys i que cada setmana repartia coques de verdura i pebrera entre les vesines. Unes coques boníssimes, per cert. Per què aquella dona passava hores cuinant i després ho repartia si, per sort, a ninguna ens faltava menjar? Jo, abans, no ho entenia, però repartir aquelles coques era el pretext ideal per fer la xerrada, per interessar-se per l’altre, per obrir les portes de casa; per cuidar, en definitiva.
I per això faig hort. No perquè econòmicament m’estalvii diners (no crec que em surti gaire a compte) sinó perquè em permet seguir teixint comunitat: quan regal una bossa de tomates a una amiga que no en té, quan parl amb el güelo d’un company del meu fill que em demana com va l’hort enguany a la sortida de l’escola, quan m’ajunt amb sa mamà i sa güela per fer conserves…
Hi ha petits espais de resistència que sempre seran nostres, com els horts.
Marina Ribas Torres
