L’estiu comença o és a punt de començar. Sense paraules o amb una filarassa d’arguments a favor i en contra. L’estiu és inacabable i, tanmateix, provisional. Si no s’acabàs, acabaria amb tothom a qui li quedi mig dit de front i un sac sense forats on guardar-hi la paciència, el nou or sense compradors que es ven a les botigues errants del temps perdut.
Enguany l’estiu ha començat quan li ha dat la gana, però l’oficialitat dels calendaris ens permet de sebre que el proper dia 20 d’aquest políticament incorrecte mes de juny, a les 22:51 hores, serà quan de debò ja entri en ronda i faci que el dia sigui el més llarg de l’any. Què cansa més, la llum o l’ombra que impedeix que la llum se faci l’ama d’aquesta illa que va ser tan coneguda, i no tothom ho recorda, com l’illa blanca?
Començarà, per tant, l’estiu, a una hora exacta que ens passarà per dalt, per baix, per enmig, i ho farà tal vegada com un avís de relaxació que els ventalls, els ventiladors i els aparells d’aire condicionat no asseguren mai d’oferir-nos, perquè no ho poden fer amb seguretat suficient, no, mai ho poden fer del tot. L’estiu, a la vora, i l’endemà, el 21, a les 18:30 la presentació molt esperada d’una exposició d’Albert Pinya a l’Estudi Tur Costa, a Jesús.
Albert Pinya (Palma, 1985), o quan el futur és l’art i no la part de la desfeta social, personal, íntima, que li manca a la realitat generalitzable, tan sovent avorridora, insuportable, que vivim o ens fa mal viure. Aquest pintor de l’optimisme comprimit, seguidor pop sense conveni col·lectiu que l’entabani o sorprenga per les modes, sap que cada instant no pot contenir un ultimàtum, ni tan sols rimar amb l’anterior i/o amb el posterior per les ordres gramaticals que prometeren les Belles Arts, encara amb sort no exhaurides, ni eliminades per l’enemic, que, ja ho sabem, no les vol i li fan una mica, potser massa, de nosa.
Albert Pinya coneix i estima una Eivissa que s’amaga d’ella mateixa, segurament per motius clars d’autodefensa i de respecte moral, una bona aliança cap a qui s’ha sentit deprimit o oprimit, ara no hi veig la diferència. El títol de l’exposició és un argument i una lliçó apresa, després de tanta feina feta sobre el territori devastat que demana socors i pareix que ara ja ho fa cridant una mica més: L’illa -que brilla- perilla. (Ganivets ben esmolats). THIS IS IBIZA.
Bartomeu Ribes
