El títol d’aquest llibre ho diu tot, però encara que no ho digués, i sí que ho fa, s’hi aproparia. Un títol semblant no és només una porta que ens convida a les paraules que s’hi representaran en obrir-la i travessar-la quan vulguem. Perquè titular un llibre bé, i més si es tracta d’un llibre de poesia, la parenta més pobra de totes, com li deia en Fiol, titular-lo amb mèrit i amb fidelitat al que expressarà, és un ascens a la concepció que fertilitza les seues posteriors i, ja de qui siguin, ingovernables lectures. I hi entram, per tant, amb el títol com a arrossegador, com a imant que ens atrau i ja no ens deixa amollar-lo. I, tanmateix, en aquest cas, se’ns presenta sense l’enfarfec violent que les paraules molt clares també a voltes destil·len, i així ajuden a vessar-ne, quan prou filtrades van de la voluntat tan amant de la vida, algunes significacions molt més complexes i directes del que ho semblarien, cas que n’hi hagi alguna possibilitat en aquest món nostre tan paranormalitzat, fanàtic i servil tantes vegades, sobretot si haguéssim d’assumir que la realitat es mantengués sempre a una distància prudent de qui l’està tractant d’entendre i de compartir, i ja que hi som en el terreny comunicador de la literatura més minoritzada i maltractada de totes, ser capaços de lliurar-la a un nou encís més alliberador, síl·laba a síl·laba, paraula a paraula.
La dona és illa on s’obren viaranys,
festejada per la mar que l’acarona,
decidida a governar la nau del seu destí.
S’escriu poesia, però com pot ser? I se’n deixa d’escriure, ja que a tot algun dia s’hi arriba, com pot ser?
Només el gat vigila, emperesit, sobre la paret del tancó.
M’assec, respir, gaudeix… He arribat a Sant Agustí.
Vaig llegint ‘Pòsits de llum’. Moltes voltes, com efectes especials, els versos fan veure que ara hi són, però sense ni ser-hi, com pot ser?, i que estan només escrits, i pens que ben del cert ens representen, a qui els llegim, sense imposar-nos res a canvi, i donant-nos-ho tot:
Només és un racó, una petita porció
que demostra que la bellesa descansa en la senzillesa.
La vida subratlla la vida en el dictat que en fa Neus Cardona (Sant Agustí des Vedrà, 1982), sempre amb bona lletra que s’estima l’expressió observadora dels miracles que l’envolten amb una continuïtat de natura espectacular, i alhora matisable amb la senzillesa de la bona acceptació dels béns incompartibles, de les treves de l’enyor i de l’amor que és perseguible, durant el recorregut de les tres parts que cusen els seus dinou poemes avesats a una unitat de plantejaments ètics, estètics, pletòrics i molt sedecs de l’ordre transcendent que la natura mai no amaga i, per mala sort, tampoc mai s’atreveix a mostrar-nos del tot bé.
Fruir l’instant, com la ballaruga que dansa en l’oblit de tot
impulsada per l’anhel de ser.
‘Pòsits de llum’ (Edicions Aïllades, Eivissa, 2024) és un llibre dels que encara en diríem fet a mà, dels que s’acullen al recurs multiplicador de gaudir també de la participació creativa i entusiasta, d’un bon grup d’amigues de l’autora, amb un encertat pròleg d’Eva Tur, amb els dibuixos sedants i voladors de Marga Jarrín, i amb un bell quadre de Marie-Antoinette Courtens a la portada: Soc d’un teixit fet de fils d’amor./Sense l’estima d’altres,/sense estimar-me i sense estimar,/no seria.
