Cada vegada que es fa el seguiment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM), signada pel Regne d’Espanya, i condició necessària per poder accedir a la Unió Europea (per als països de nou accés), el Consell d’Europa renya l’Estat espanyol per incompliments diversos. Hi apareix sistemàticament el maltractament de l’asturlleonès (a Astúries, a Castella-Lleó), de l’aragonès (a l’Aragó), de l’olivençà, el portuguès i l’asturlleonès (a Extremadura), del dariyya (a Ceuta) i de l’amazic (a Melilla). Totes aquestes llengües manquen de reconeixement oficial, de presència a l’educació i de drets lingüístics totalment elementals per als seus parlants.
També solen renyar Galícia, per mancances en el desenvolupament legislatiu de l’oficialitat del gallec, Navarra (pel mateix motiu, en relació a l’euskera), i fins i tot, de vegades, Euskadi (amb menys contundència).
Pel que fa a la Catalanofonia, aquesta vegada es remarca la mancances en relació al reconeixement dels drets lingüístics dels catalanoparlants, molt especialment, al País Valencià, però també a les Illes Balears. En relació a Catalunya, remarquen la dubtosa legalitat (i la clara il·legitimitat) de la imposició de 25% de castellà que, des dels tribunals, s’ha fet en alguns centres educatius. En relació a tota l’àrea lingüística catalana s’apunta la poca presència de la llengua territorial a l’administració de justícia, i es mostra estranyesa pels pocs judicis que es duen a terme en català. S’apunta, per tant, vulneració dels drets lingüístics dels catalanoparlants quan han de tractar amb l’administració de justícia. També s’apunten les queixes que es produeixen dins l’àmbit sanitari.
Crec que ja està bé que el Consell d’Europa renyi una mica les autoritats espanyoles, perquè són encara molt lluny d’un reconeixement mínimament acceptable -fins i tot des de la perspectiva de la fluixa Carta Europea- de la pluralitat lingüística realment existent dins el seu territori.
Bernat Joan i Marí
