Al meu país la pluja no sap ploure.
Raimon
El dret a ficar el dit, o la mà sencera, en la desgràcia dels altres, i potser fins i tot en la pròpia, només pot ser vàlid en cas que signifiqui, realment, alguna ajuda necessària per a qui l’està patint. Si la desgràcia cau del cel, i no és per cap miracle, molt pitjor encara, i no hi ha cap dubte que serà de molt difícil superació el delibat que se produirà. Admiració i humilitat davant la pluja, se n’ha de tenir, temor i estat d’alerta quan tot pot acabar sent una gran inundació, un nou diluvi universal, o, com ho hem vist fa tan pocs dies, servit amb desmesura, però a bandes massa localitzables i conegudes, o fins vesines nostres, de tota la vida.
El respecte no es disfressa de covardia quan la prevenció puja de grau, i es fan saltar totes les alarmes. El pitjor sempre pot arribar i de fet arriba quan no l’esperàvem, quan s’havia de presentar a ca nostra, però per sort no ho ha fet, i s’ha just desplaçat a la casa del costat. Per aquesta vegada, ens n’hem salvat, corre de pressa la poca memòria i escriure sobre la desgràcia de qui sigui és un molt mal senyal de com estan les coses a la vida que, entre cometes, entre signes d’interrogació, desconcertats per les admiratives que procuren de fer-nos feliços i il·lustrats en el menú del dia a dia de les xarxes de la comunicació, disfrutam.
Però el dret comporta un deure que ens canvia a marxes forçades, o que ens deixa talment inoperants, i desvalguts per la sorpresa, i l’estupor de l’espectacle que se’ns mostra, i no és, no era, no serà de mentida. Hi valen les paraules quan els fets són absolutament insuportables, terribles?
La pluja pot acabar sent torrencial, i tanmateix, com la solidaritat, és enganyosa i, per descomptat, calen estructures que permetin la sortida de les aigües, el retorn a l’eixugada de la terra en general i, sobretot, en particular, la renovada entrada a ca nostra, allí on cadascú n’ha fet el seu niu, en alguns casos el seu palau, o el seu castell, arrecerats i sota coberta protectora.
Al gravíssim problema de la manca de vivendes, a preus assequibles per a tothom, s’hi ajunta el desgavell meteorològic, mitològicament explicat, des de l’Antic Testament (Noé i la seua Arca ben carregada de parents i de parelles de tots els animals que hi havia i que hi haurà), i viceversa, això que el canvi climàtic, ja perfectament indiscutible, malgrat els exabruptes de l’extrema dreta i dels il·luminats que tant pul·lulen per aquí devora nostre, i per arreu, de nord a sud, des de l’orient llunyà fins a l’occident de controla tot el maremàgnum que ja no es pot ni controlar ni, diríem, consentir.
Se sap que la responsabilitat del que no va bé sol ser d’algú que fa mirar cap a una altra banda, i despista, o, pensem en el Donald Trump que repetirà mandat a la Casa Blanca, es fa el verro. No sé com li haurem de fer front a tot això, però no ens en quedarà altra que haver-ne de fer, i segur que costarà, una vegada més, sang, suor i moltes llàgrimes.
Bartomeu Ribes
