Toni Tur, patró major de la Confraria de pescadors d’Eivissa: «Se’ns ha utilitzat moltes vegades com a arma política»

Marina Ribas Torres / En Toni Tur (Eivissa,1979), “Blai” per als amics i coneguts, és el patró major de la Confraria de Pescadors d’Eivissa. Fa més de vint anys que es dedica professionalment a la pesca, un ofici que no li ve de família, sinó de l’amor per la mar que sent des de jove. Va estudiar patró de cabotatge i mecànica naval i, tot i que s’hi va dedicar professionalment durant uns anys -igual que al sector turístic-, ell diu que vol viure tranquil: “no em fa por la feina física, però no vull haver d’aguantar massa la gent”.

Pareix, idò, que aquesta imatge del mariner “llop solitari” no és només un mite, sinó que els qui treballen a la mar busquen una pau i una calma que, de vegades, la terra ferma no dona.

La seua principal tasca com a patró major és la representació del sector pesquer de la ciutat d’Eivissa i, sobretot, la de mediador entre els treballadors i els polítics, que diu que és molt necessària per a poder tirar endavant noves normatives i plans de gestió que els ajudin a mitjà i llarg termini. Amb el Govern Balear han pogut, els darrers anys, negociar noves restriccions i prohibicions per al benefici tant del sector com del medi ambient.

Actualment, la Confraria de Pescadors d’Eivissa compta amb uns 40 socis: una trentena de llaüts i dues barques de bou. “Som, com aquell que diu, quatre gats. De totes aquestes embarcacions, que treballem tot l’any som igual uns 10 o 12 llaüts. Molta gent treballa només de temporada per satisfer les demandes del mercat turístic. Pel que fa a les arts menors, aguanten per una qüestió generacional, però malament”.

Quan li deman pel sistema per vendre peix, li pregunt quins són els motius pels quals a Eivissa no hi ha subhasta quan a la majoria de pobles i ciutats de la península és la fórmula habitual. Ell diu que no en vol sentir ni parlar: “a la península treballen diferent. Implica treballar al màxim, fer el major número de captures possible. Això vol dir que, inicialment, el preu de sortida és bo, però si satures el mercat, el preu baixa i ens perjudica molt. A més, aquesta manera de treballar provoca sobrepesca als caladors. En molts de llocs de costa de la Península, a causa d’aquest sistema de venda, es troben arrasats. 

Segons un informe de Greenpeace, més del 90% de les poblacions de peixos estudiades de la Mediterrània es troben en situació de sobreexplotació. Això implica pèrdua de biodiversitat a més del perill real d’extinció de determinats peixos per a consum humà o destinats a la indústria alimentària. Segons aquesta oenagé, el futur del sector passa, entre d’altres, per una pesca artesanal i sostenible i l’eliminació d’arts de pesca més destructives, com la d’arrossegament.

“Treballam sobre la demanda del mercat. La majoria, tenim contactes de paraula o per escrit amb els peixaters i ambdues parts sempre intentam complir. D’aquesta manera podem vendre el que pescam, tot i que sigui un volum menor, però amb molt de valor comercial”.

L’any 2018, a Eivissa, es va presentar la marca Peix Nostrum, un segell distintiu que garanteix la traçabilitat dels productes pescats a Eivissa i per professionals del sector i que garanteix que han estat capturats de forma artesanal, sostenible i respectuosa amb el medi ambient. Quan li deman a en Toni que em faci balanç d’aquests 6 anys de Peix Nostrum es mostra content i satisfet: “va sorprendre’ns molt al principi, sobretot amb la llagosta, perquè la gent mesclava captures i es venia peix com si fos d’aquí altre que no ho era. I, sorprenentment, hi ha consumidors que per amor al sector i a la terra prefereixen comprar peix fresc i d’aquí. La marca ha tengut molt bona resposta des del principi i, a més, som un referent balear a nivell d’etiquetatge, que és una cosa a celebrar”.

Tot i així, són un sector força castigat i que arrossega mancances des de fa molts anys. No són pocs els reptes als quals s’enfronten i, molts d’ells, relacionats amb qüestions polítiques. “N’hi ha que es fan dir ecologistes i jo encara en tenc dubtes. Se’ns ha utilitzat moltes vegades com a arma política o per justificar la seua feina. Parlen d’estudis constantment i els pescadors, que som els que estam a peu de canó, no hem vist ningú que vengui a avaluar la nostra feina o a revisar l’estat dels caladors. Realment, la majoria de gestors polítics desconeixen per complet la feina que duim a terme”.

A banda de qüestions polítiques i de caire administratiu, els pescadors -i també els peixaters- tenen altres fronts oberts, com ara els relacionats amb la promoció de determinats productes de la mar. Segons dades oficials, els peixos més consumits pels espanyols són el lluç, el llucet, el bacallà o el salmó, espècies que poc tenen a veure amb la pesca local i la gastronomia tradicional de l’illa. 

Segons Tur, nutricionalment parlant, més o menys tothom sap que el peix és un element indispensable per a la nostra salut i un pilar fonamental de la dieta mediterrània, però si parlam de coneixements culinaris i gastronòmics, “en tenim molt pocs”. 

Tur apunta a un problema generacional, a un jovent que ha deixat de cuinar a casa o a qui no se li ha transmès prou informació. “Quan jo era boix es menjava peix qualsevol dia entre setmana: gerret escabetxat, serrans fregits, sorells al forn… Això s’ha perdut perquè els expliques receptes fàcils amb peix barat i sembla que els descobreixis el món. El sorell, per exemple, es ven molt al mercat, però no saben com cuinar-lo: al forn, amb llimó i patates és boníssim”.

“Els restaurants s’han estancat amb els peixos més coneguts i menys assequibles per a la gent: roges, rap, anfòs… que són els ingredients estrella del famós bullit de peix”

Per aquest motiu, precisament, varen començar-se a posar en marxa les famoses fires a diferents pobles de l’illa: del calamar, del gerret, de la sépia, del moll… i que s’han convertit en un èxit entre locals i visitants aconseguint donar valor al producte de la mar d’Eivissa. Segons Tur, “el que pretenem amb les fires és fomentar la cuina i les receptes de tota la vida amb peix assequible. Als peixos menys coneguts se’ls hauria de treure més partit, amb campanyes a les xarxes, sobretot, però també animant la gent que treballa a les peixateries a parlar més amb el client, oferir-li peixos diferents, explicar-li com cuinar-los… Això ja només ho fan els peixaters veterans.”

I si parlam de restauració, també es troben amb un problema semblant: “els restaurants s’han estancat amb els peixos més coneguts i menys assequibles per a la gent: roges, rap, anfòs… que són els ingredients estrella del famós bullit de peix”. Tur ho té clar, ell es queda amb el peix de roca: “m’agraden molt la rascassa, la corba i tot el que s’agafa prop de la costa, que és peix que menja molt bé i de zones amb una biodiversitat increïble”. El problema? Les espines: ningú no vol haver de posar-se a triar espines als restaurants i per això triomfen espècies que no han de menester aquesta feinada per part dels comensals.

Això sí, si volem gaudir d’un bon peix a casa, Tur ens recomana, precisament, la corba. “És un peix que menja crancs i marisc petit, per això té una carn de tan bona qualitat. Se’n pesca fort només dues o tres setmanes a l’any i la coneix poca gent. “Només els pescadors o els aficionats a la mar i al bon menjar coneixem i sabem com menjar una bona corba: les de mida petita, fregides; les grans, delicioses al forn”.