Marro, per Joan Albert Ribas

@Noudiari / L’origen de la paraula marro s’ha de buscar en la paraula marrir, paraula que prové de l’antiga llengua germànica en la qual, en origen marren, significava impedir, destorbar. D’aquí marrit, que ha arribat als nostres dies amb el sentit d’afligit.

Una completa descripció d’aquest joc ens la dóna Joan Castelló Guasch al seu primer recull de rondalles, Rondaies eivissenques, publicat per primera vegada a Palma l’any 1952. És, precisament, en una narració titulada “Un, dos tres…marro és!”. Reproduïm la descripció amb les seues mateixes paraules: “Es marro és un joc que es juga a Eivissa. és un quadro travessat pet quatre raies a la creu i que juguen entre dos, amb tres pedretes cada u. Ses pedretes poden passar lliurement d’un cap a s’altre de ses raies travesseres i cada jugador procura evitar que s’altre posi ses tres pedretes seues en riglera. I es que els hi posa diu: “un, dos, tres, marro és!”, i ha guanyat es joc”. (1)

Aquest joc va ser molt popular a les terres de parla catalana i tenim ja una cita de l’any 1370 en què apareix aquest joc: “que nagun no gos jugar en la plassa..en açò no és entès… joc de carn, ne de pex, ne encara festes de Nadal, ne joc de marro”. Una altra mostra de la seua difusió la trobam en un inventari de béns del l’any 1437 en el qual “hi ha un taulell de fust de noguer…de la una part apta a jugar escacs, e de l’altra a marro”.

Veim així que, com als jocs de taula de la nostra infantesa (oca i parxís), els taulells ja es feien servir per les dues cares. Té aquest joc, com tots diverses variants des del seu origen fins als nostres dies, Alcover i Moll expliquen que a València es diu marro a un joc jugat amb persones, en comptes de fitxes o pedretes. També citen aquestos autors que en heràldica antiga es diu marro a una figura geomètrica formada per rectes encreuades, com en la figura del nostre joc.

Una frase que ha fet fortuna -perquè es molt usada sobretot entre la gent jove- és “aquí hi ha marro!”, que no pareix que tengui relació directa amb el joc. El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans explica l’origen d’aquesta expressió en relació amb el residu que queda de bullir certes substàncies per obtenir-ne una infusiö: El marro del cafè, per exemple. D’aquí s’explicaria el sentit figurat d’embolic, de rerefons tèrbol en una situació.

(1) Una altra descripció, acompanyada d’un dibuix, la podeu trobar al llibre Jocs tradicionals eivissencs, obra dels alumnes del Col·legi Públic l’Urgell de Sant Josep de sa Talaia dirigits per Joan-Josep Guasch  i Vicent Torres Mora. El publicà l’Institut d’Estudis Eivissencs l’any 1986.