‘Miami, capital d’Espanya’, per Bernat Joan i Marí

Amb Trump liderant els Estats Units, cada vegada va quedant més clar que el paper dels estats-nació està passant a un segon pla. La prova la tenim en la posada en escena de la seua presa de possessió com a president. Avui el món es divideix en potències econòmiques i en àmbits/espais culturals. I en bona part estan vinculats amb la llengua. No debades, Turquia està fent una mena de mercat comú amb les repúbliques turcmenes (Uzbekhistan, Azerbaidjan, Tadjikistan, Kirguizistan…), la Xina ho fa amb tres quartes d’Àsia i mitja Àfrica, etc.

La Catalanitat s’hauria de pensar des d’aquest punt de vista. La Hispanitat, que va a tota màquina, ja s’hi pensa. Avui n’Ayuso i companyia, encara que hipòcritament ho diguin, no pensen en Espanya, sinó en l’espai imperial espanyol, anomenat també Hispanitat. Madrid no aspira a ser la capital d’Espanya, sobretot havent-ne fugit (com molt bé explicava Pasqual Maragall fa un quart de segle). Madrid aspira a ser la capital de la Hispanitat, quan s’expandeixi pel desert i arribi als quinze o vint milions d’habitants (cosa que és a la cantonada).

Però hi ha una metròpoli millor situada que Madrid per liderar la Castellanofonia: Miami. Per començar, és a Amèrica, que és on hi ha els castellanòfons. Està molt ben connectada amb Mèxic, que és on n’hi ha més. I té una potent ciutadania (i immigració) d’arreu d’Amèrica Llatina. Per liderar Espanya (o com se n’hagi de dir), ho té millor Miami que no Madrid. A més, allà tenen línia directa amb Donald Trump, cosa imprescindible per governar l’espanyolitat.

No debades el rei Ferran VII, àlias El Deseado, va vendre la Florida als Estats Units per quatre xavos. El general Prim no va aconseguir vendre’ls Cuba. I així va anar…