En vaig conèixer una representant a l’Ateneu Popular La Fonera, a Palma, a finals de març. Es tracta de l’associació Famílies pel Valencià, que ha marcat un abans i un després en el dabat lingüístic a l’antic Regne de València.
Tot va començar quan un dels cervells més brillants del govern presidit per l’impresentable Mazón, el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, valencianoparlant fora d’exercici, va decidir fer una enquesta per saber en quina llengua volien els valencians que fossin educats els seus fills a l’escola del país. L’home devia pensar, des de la seua posició mazoniana, que la immensa majoria dels ciutadans del país votarien per l’ensenyament en castellà. Va pensar que farien el que faria qualsevol membre del govern del qual forma part. Va pensar que el seu cercle constituïa una mostra del conjunt del territori. Ai, quina escalabrada!
La gent es va organitzar, i va guanyar el valencià. I no va guanyar només a la majoria de les comarques de majoria catalanoparlant, sinó que també va guanyar en algunes comarques de parla castellana, com ara els Serrans. Llavors, en Rovira es va despenjar dient que, a les comarques de majoria de parla valenciana, es faria, a cada centre, allò que haguessin votat els pares, però que a les de parla castellana no es podria triar. Per què uns sí i els altres no, es varen demanar de seguida els que volien ensenyament en valencià per als fills, encara que fossin castellanoparlants de comarques castellanoparlants? Es va acabar organitzant un moviment tan significatiu que el govern valencià ha hagut de fer anques enrere, també en aquestes comarques.
Les famílies valencianes que s’han organitzat com mai al llarg d’aquests darrers mesos poden constituir un bon exemple per a les de la resta del domini lingüístic. A veure si acabam amb la ficció de la immersió (que no existeix per enlloc) i aconseguim el dret reconegut per la CELROM d’ensenyar els nostres infants en la llengua del país.
Bernat Joan i Marí
