Us cerc i em trob a mi.
Miquel Àngel Riera
Biografia (1969-1970)
A voltes, amb periodicitat inexplicable, m’agrada, necessit llegir biografies de personatges, segurament extraordinaris i exemplars i sorprenents i fins enigmàtics. Per allí hi són, i no se sap mai com arriben a les nostres mans, obrim els ulls, som a punt de fagocitar-los de cap a peus, des del moment que varen néixer fins al dia que varen deixar de ser uns personatges tan principals i interessants, i ara explicats com en una pel·lícula de paraules expressives, quasi imatges. Deu tractar-se d’una reminiscència infantil que m’acobla, una altra volta, amb aquelles vides, gairebé sempre provinents de les novel·les gràfiques (Quintin Durward, de Walter Scott, L’últim dels mohicans, de Jacob Fenimore Cooper, o Napoleó, de Marcel D’Isard), i que, en format econòmic, però llibresc i com de tebeo setmanal, o quinzenal, o mensual, o quan tocava, en aquell temps en castellà, per descomptat, varen tenir tanta transcendència quan érem aprenents de la lectura i de la vida en els primers i irrecuperables anys del nostre existir, sempre en aquest difícil món que ens ha tocat de compartir, de prorrogar i de prendre’n gust, o potser ràbia, incomprensió distanciadora i productora, finalment, de la soledat que tot, com l’aire, i com l’aigua, quan diluvia, ho envaeix. I ara que ho torn a pensar, és que una biografia t’envia a una altra biografia, però és que ja sabies que hi tendria, sobretot llavors, d’infants, d’al·lots, però també ara, a pesar de les probables i notòries diferències entre els biografiats dels quals es tractàs, una bona aliança que et permetria treure’n profit i satisfacció iniciàtica, ara ja reiniciàticament reconquerida. Perquè les biografies dels altres ens van donant pistes i avisos i fins, a voltes, prevencions, estupors, inflors i anèmies mentals, senyals d’alerta pel que fa a la nostra pròpia ingovernabilitat massa humana.
L’exercici pensable que ara estic fent va tenir un primer nucli formidable, i no estic parlant de gaire temps endarrere, en llegir la biografia de Josep Pla, la que Xavier Pla, durant molts anys d’estudi i seguiment, va fer del gran mestre indiscutible, però sempre posat una mica en qüestió, pels motius que es vulguin, de la literatura catalana, en aquest cas amb els braços lligats, potser fermats amb disciplina d’internat religiós, també a la llengua castellana, altrament dita espanyola, o d’obligat coneixement, ara ja en temps més democràtics, constitucionals.

L’autor d’aquell admirable llibre, Un cor furtiu, agraïa l’exemplaritat apresa a partir de la biografia que Tiphaine Samoyault va escriure de Roland Barthes (1915-1980), i que ara he pogut fruir en la traducció castellana de Maya González Roux: Roland Barthes. Biografía (Tres Puntos Ediciones, Madrid, 2022). Sabent que les vides escrites ens avesen a la imperfecció una mica sobrehumana dels biografiats, ja tenim el cel una mica guanyat a l’avançada, però segur que descobrirem racons paradisíacs en els purgatoris i els inferns de cadascú i de cada qual que va ser qui era, i ha merescut que li escriguin, possiblement com a homenatge, i com a premi per a qui en serem els lectors, una bona, excel·lent biografia. I com que Roland Barthes va ser molt més que un pensador rebel i tendre a la vegada, un maquinista general dels textos on s’acumulen les convulsions humanes, i a voltes els seus sentimentalment tràgics resums, gustos i tensions, atraccions i també insensateses, permetem-nos el luxe de fer-nos una mica barthians amb la lectura d’aquest gran llibre que ben cert n’amaga molts altres, i que potser els descobrirem, i algun dia ens tocarà, ves quina sort, de llegir-los.
Bartomeu Ribes