Em dic David, i soc addicte.
Tota la meva vida he estat addicte. A moltes coses, totes elles pernicioses: Relacions disfuncionals diverses, drogues dures, pòquer en línia, La Oreja de Van Gogh…
Anys enrere, el psicòleg al qual em vaig veure obligat a acudir setmanalment per a tractar el tema, a més de certes tendències d’autoliquidació per sort no gaire reeixides, em va deixar una cosa clara: «David, un addicte no deixa mai de ser-ho. En tot cas, el que sí que pots aconseguir, és canviar de droga i fer que la teva addicció prengui un sentit positiu i t’ajudi a superar-te en el dia a dia».
Sàvies paraules. Després d’innombrables sessions pagades a preu de gram de colombiana, l’home va donar amb la tecla tot recomanant-me que escollís un esport i provés d’exercitar-me i cremar aquells greixos abdominals que havien transformat la meua antany gràcil cintura en una mena de flotador que no sols delatava la meva també addicció a la brioixeria industrial de marca blanca, sinó que havia fet fugir progressivament del meu entorn al femellam que, temps era temps, feia cua sota la meva enramada per a festejar-me i provar d’enllitar-se amb mi.
Era moment de canviar rutines. Vaig triar les dues rodes i cada jornada, fes sol o plogués o ventàs o hi hagués mercat artesanal i la carretera s’omplís de vehicles no sempre respectuosos amb els de la germandat dels pedals, jo m’enfilava a la meva Alpinestars de crom, 14 quilos i tres dècades d’ús més aviat limitat, per a sortir d’es Copinar i remuntar els revolts, el poble i la recta infinita de l’altiplà fins a arribar al far de la Mola i sant tornem-hi.
Eren el meu parell de happy hour diàries. Les altres 22, brutor en forma de patètic teletreball tractant notes de premsa sovint confeccionades per espècimens de severa discapacitat intel·lectual que despertaven en mi fantasies homicides mai dutes a bon port, i provant de confeccionar un informatiu ple de notícies rutinàries, avorrides, absurdes i estúpides que m’empenyien a més fantasies amb protagonistes de final agònic amb destrals clavades rere l’espinada o víctimes d’una espectacular ignició en girar la clau de contacte d’un cotxe que, prèviament, un servidor s’hauria encarregat de manipular perquè certa quantitat de substància amarada de nitroglicerina entrés en combustió espontània i violenta en activar un petit detonador estratègicament disposat sota el seient del tràgicament desmembrat conductor del vehicle en qüestió.
Vint-i-dos versus dos, convindreu amb mi, no és una mesura equilibrada, i encara que en restéssim les sis o set hores de malsons nocturns propiciats per l’ansietat d’una existència monòtonament destructiva, els comptes no sortien.
Així que vaig canviar de feina i ja de pas, de casa. Vaig deixar enrere els revolts de pujada als cims borrascosos de sa Talaiassa per anar a petar a una bicentenària llar situada a les planures septentrionals d’es Cap, no gaire lluny, ni massa a prop, de l’abocador aquell accidentalment incendiat quan més falta feia que s’esdevingués una oportuna deflagració.
També vaig canviar d’addicció. Cansat de ser avançat per covards ciclistes electrificats sense ànima, vaig deixar les dues rodes i em vaig calçar unes Adidas dos números més grans que un amic, addicte ell a les compres compulsives de roba i calçat majoritàriament elaborat per moderns esclaus menors d’edat a soterranis de Bangladesh sense sortida d’incendis i proclius a les inundacions torrencials, acabava emmagatzemant sense gairebé donar-ne ús i finalment regalant a pàries del món com un servidor, solidari tant amb els pobres boixos carn d’explotació de multinacionals accionariades per fons de pensions de policies jubilats de New Jersey, com en l’aprofitament de les rampoines d’aquells que se senten més alleugerits després de desprendre’s d’un parell de bosses de plàstic carregades de rampells en rebaixes sense sentit ni ús racional.
La cosa és que amb una mica de farcit perpetrat amb cotó fluix i una temporada de no tallar-me les ungles dels peus tot deixant-les créixer gruixudes i groguenques, vaig començar a trotar per l’asfalt maltractat per les pesades roderes dels camions carregats de detritus que cada matí enfilen cap a la gens ignífuga planta de transferència de residus on va a petar tot allò que els sostenibles habitants d’aquesta illa volem fer desaparèixer sense deixar rastre, com qui llença la llosca de Càmel claveguera avall perquè les aigües negres l’arrosseguin a la depuradora i aparegui així ben neta a la riba de qualsevol de les nostres magnífiques platges plenes de posidònia morta i, de tant en tant, d’algun cadàver de migrant mig menjat pels peixos.
Vaig començar a córrer i a córrer més i més i es Cap se’m va quedar petit, així que a poc a poc vaig anar arribant a sa Raval, però se’m va acabar fent curt i vaig continuar transitant per carreteres, camins i carrils bici fins a arribar a la Savina i els dominis de l’APB Nostra i vaig girar i seguir el traçat del tren saliner i llavors l’estany Pudent fins a travessar Tangernando i encalçar la carretera direcció es Caló on Sant Agustí va fer un Mollet que cap polític té el que s’ha de tenir, ni tampoc vergonya, per a reformar, i d’allí pel fals camí dels romans vaig pujar fins al poble on els dotzes d’octubre brinden amb copes de vi espanyol i vaig acabar la carrera als penya-segats del far de la Mola.
… Però no estava cansat, així que vaig girar cua tot deixant enrere aquell nostrat Finisterre i vaig refer el camí fins als precipicis que hi ha més enllà de sa tanca d’Allà Dins i, com que no li acabava de trobar sentit a aturar-me, ara que em sentia a plaer, vaig seguir corrent amunt i avall els 19,20 quilòmetres que abasten la nostra microextensa geografia sense aturar perquè l’únic que tenia sentit ara mateix per mi, era córrer sense permetre’m fer cap stop excepte curtes pauses que aprofitava per a hidratar-me i, sobretot, per a pixar apuntant a les cares d’antics cartells electorals pseudoabandonats protagonitzats per patètics personatges que denunciaven rudimentàries infraestructures educatives a les escoles velles de Mahón.
Quan els meus orins omplien les seves boques, m’apujava la bragueta i seguia rumb a un nou rocam des d’on veure l’horitzó i reprendre la carrera de cara al sol.
De mica en mica se’m van anar sumant companys de carrera. Primer, en alguns trams. Després, els més agosarats, seguint-me per tota l’illa amunt i avall.
De cop i volta, la meva vida tenia sentit. La meva addicció havia esdevingut positiva i jo era la raó per la qual molta gent havia deixat la seva trista rutina, les seves relacions tòxiques, la seva merda de feina i la ració diària d’estupefaents o ansiolítics, per a encetar una nova existència basada en l’esport a l’aire lliure, en una sana experiència recorrent els naturals paratges d’aquesta Formentera cada dia més decorada d’humils casetes pageses de 400 metres quadrats de planta i soterranis de 400 metres quadrats extra on ubicar petits racons destinats al gaudi de la música volumètricament expansiva i altres vicis tolerats per aquells que s’estimen més callar i deixar fer, que algun souet ens caurà.
Tot anava rodat i era feliç.
… Fins que aquest migdia, quan encalçàvem la línia que arrenca a pocs metres de l’església de la Mola en direcció a l’antiga residència del farer, ens hem topat de front amb una mena de barricada formada per diversos vehicles de la Policia Local que retallaven la carretera en forma de punta de llança. Nombrosos agents, armats fins a les dents i parapetats rere les portes obertes dels seus cotxes elèctrics de darrera generació pagats amb fons Next Generation, ens apuntaven amb les seves carabines semiautomàtiques tot impedint-nos el pas.
Enfilat damunt del capó d’un d’aquests moderns blindats a prova de míssils antitanc, ha sorgit la figura del capitost dels patrullers. Altaveu en mà i trajat amb la seva camisa nova que tu bordaste rojo ayer, el conseller d’Esports esgargamellava la seva infantil i autoritària veu per a notificar-nos que la nostra carrera es donava per finalitzada en aquell punt i en aquell moment i se’ns inquiria que ens dissolguéssim pacíficament o ens atenguéssim a les conseqüències, ja que tenien el vistiplau de la Delegació del Govern Civil i Militar per a descarregar sense miraments la totalitat de la seva munició sobre els nostres cossos prims i lleugerament atlètics si no deposàvem la nostra actitud.
La raó: Aquella via, i la resta de la PM-820, quedava RESTRINGIDA fins a nova ordre per mor de la celebració de la XVI edició de la Mitja Marató Illa de Formentera. Per imposició del molt honorable responsable de l’àrea de promocions turisticoesportives insulars, qualsevol persona que fos vista corrent per les carreteres de l’illa sense dur el preceptiu dorsal previ pagament de la corresponent inscripció, seria interceptada, engarjolada, sotmesa a judici sumaríssim i afusellada sense dret a darrera voluntat enfront de les parets d’es Campament, essent posteriorment enterrada a una fossa comuna disposada en alguna zona remota i il·localitzable.
A partir d’ara, resava el cap dels militaritzats, encara enfilat al capó d’un dels Meharis brodats amb l’escut de la policia patriòtica consular, les carreteres pertanyien a la nova tropa d’un miler i mig de runners arribats des d’Espanya i d’altres potències imperials del Primer Món. Un contingent d’homes valents que posarien la nostra illa al mapa dels llocs civilitzats on poder patejar un senzill recorregut d’escassos 21 quilòmetres, tots de baixada o planers, entre la disco carpa del far i l’envelat dels massatges amb final feliç i beuratges isotònics lleugerament ensucrats del port de l’APB Corleone.
Gent de bé, concloïa l’improvisat pregoner, que després podrien gaudir d’importants i exclusius descomptes per a no-residents als restaurants més pijocayetanos de l’illa i acabar la vetlada a la plaça d’Europa, on empreses amigues els han organitzat un festival presumptament solidari on podran gaudir de la millor música passada de decibels i practicar el tuèrquing sense vergonya mentre brinden amb una copeta de xampany cortesia de la casa i umplen alegrement enquestes reclamant una nova era d’oci nocturn supremacista en una illa sense inspectors que puguin aigualir la festa i els beneficis del quatre-ulls-cap-habitatge i la seva trepa.
****************************************
Em dic David, i era addicte. Malgrat tot, no vaig aturar la meva carrera.
Ara, les meves restes reposen en la fossa comuna d’aquells que crèiem que aquesta illa no havia de ser una extensió d’Ibiza ni el vedat privat de quatre bordegassos que mai han mirat més enllà dels seus interessos personals.
Si més no, ara descanso en pau, sense addiccions, sota una capa de dos pams de formigó armat on amb prou feines se senten les vibracions del local musical des Pujols sense limitacions sonomètriques on el punxa-discos remena reggaeton per a fer ballar el turisme de borratxera arribat en party boats d’excursions d’una sola nit des del West de Sant Antoni i des de Magaluf.
Que la terra formenterera em sigui lleu!
Per David Setbetes
