Alguna vegada m’han fet preguntes curioses, com ara quina és la llengua de Bèlgica o la llengua de Suïssa. Evidentment, el belga, per dir alguna cosa, no existeix. Ni tampoc el suís, tot i que ells parlin de Swissertutch, alemany suís, que no acaba de ser la mateixa cosa. Tant Bèlgica com Suïssa són estats plurlingües, amb models lingüístics (més o manco) igualitaris. Per tant, no hi ha un belga, sinó un francès, un neerlandès i un alemany. Ni un suís, sinó un alemany, un francès, un italià i un retorromànic.
M’arriba, emperò, una pregunta encara més agosarada. Quina és, la llengua d’Europa? Evidentment, no és l’europeu. I podria semblar fins i tot paradoxal si responia que l’anglès, tenint en compte que ni la meitat dels europeus parlen anglès i que els anglesos (no els gal·lesos ni els escocesos) varen decidir que el Regne Unit sortís de la Unió Europea. Per tant, quina és la llengua d’Europa?
La Unió Europea compta, ara mateix, amb un motor fonamental, que és l’eix franco-alemany. Però, ai las!, no hi ha un idioma franco-alemany. I, per descomptat, ningú no diria, avui, que el francès és la llengua d’Europa. I, encara menys, que ho sigui l’alemany. Encara que, si més no dins la Unió Europea, compta amb més parlants que no el francès.
La respota m’arriba, com d’altres vegades, del PEN Club, i concretament d’una de les seues membres més destacades, na Simona Skrabec. Amolla la frase en el marc del procés iniciat (un procés participatiu dins el club literari) per proposar una nova Declaració Universal dels Drets Lingüístics. I la trob tan encertada que pens que la rèplica resulta del tot difícil. “La llengua d’Europa és la traducció”.
Bernat Joan i Marí
