O pobre ministre. L’anècdota ve d’unes converses sobre el propietari d’una casassa, a l’oest de l’illa d’Eivissa, que, segons uns treballadors de la zona, era ministre del govern del seu país. L’home estava adquirint d’altres propietats, de manera que ja tenia com a seua gairebé tota la ladera d’una muntanya, amb les seues construccions. Un dels que parlen sobre l’home en qüestió ha dit això que era ministre. “N’estàs segur?”, li demana un altre. “Mira que m’han dit que és un empresari en el camp de l’energia”. “Ah!”, replica el primer, “això ja em quadra més: no veia clar que amb el sou de ministre (traduït: amb la misèria que li paguen a un ministre) pogués comprar tot això”. Tots dos tenien clar que un empresari amb una mica d’èxit ha de cobrar més que no un ministre. Tots dos segurament haurien convingut que els ministres tenen tendència a la corrupció. Potser perquè no cobren prou?
Fa uns anys, vaig resseguir, per pura casualitat i sense afany científic ni especialment indagador, el sou que cobraven diputats de diversos països d’arreu del món. Davant la meua (mitja) sorpresa, els que cobraven més eren els de Kènia: 20.000 dòlars mensuals. Però la raó del sou era ben transparent i estava posada negre sobre blanc en més d’un document del govern kenià: els parlamentaris d’allí cobraven aquesta quantitat perquè, amb aquests diners, els en sobraven molts per viure bé, i així es garantia (una mica més) que no es deixarien subornar. Era, al cap i a la fi, una manera de lluitar contra la corrupció.
Particularment, tenc els meus dubtes que siga raonable que un empresari mitjà (o mitjà-alt) guanyi més diners que no un ministre (o que el president del govern). Estant mal pagada, la política queda en mans de gent sense unes grans capacitats, i se’n rebaixa la qualitat. Una mescla d’idealistes (a qui els és igual cobrar menys si serveixen la seua societat) i d’incompetents no pot funcionar mai gaire bé. Potser sí que s’haurien de (re)pensar algunes coses. I de mirar de desfer alguns tòpics.
BERNAT JOAN I MARÍ
