Ella sabia que jo en sentia alguna mena d’atracció, i jo sabia que ella en començava a estar de mi. Somriures subtils, picades d’ullet. Fins i tot, no me n’havia estat de llençar-li floretes en algun acte públic compartit.
Les coses, però, no eren del tot senzilles perquè jo era el cap, i perquè estava casat, tot i que amb na Mamen feia temps que la relació no funcionava i sols se sostenia pels bessons.
No et pensis que no m’envaís un cert tel de culpabilitat, però quan arribes a la cinquantena, saps que tot anirà barda avall, i que les oportunitats que no agafis al vol, no es tornaran a repetir…, I ho lamentaràs.
Aquell dimarts grisós era el dia. Per fi, un forat a l’agenda. Havia deixat dit que no m’emprenyessin, que si hi havia algun problema, que resolgués na Salomé, que ja era prou grandeta, i em deixassin, ens deixassin, unes hores en pau.
Era moment de celebrar el nou càrrec que ella havia acceptat i no ens n’estaríem de res: Un menú selecte regat amb el millor fondellol en el reservat del restaurant més exclusiu de la ciutat. Un àpat pagat amb la targeta d’empresa perquè, rèiem, aquell no deixava de ser un dinar de negocis. Tot i que les bones viandes, l’excel·lent vi i la intimitat van obrar que aquella reunió de feina anàs derivant cap a un altre tipus de cita.
De camí a l’hotel, en Ramon, xofer i home de confiança, em feu notar que el telèfon havia sonat amb insistència durant les dues darreres hores. El vaig mirar amb severitat, repetint-li que avui era na Salomé la que havia de lidiar amb els maldecaps.
Plovia amb ganes quan vam entrar al cinc estrelles, per l’aparcament i de cap a l’ascensor. Lluny de mirades indiscretes, ens vam donar llengua mentre l’elevador ens deixava a la darrera planta i entràvem directament a la suite presidencial, grapejant-nos, llepant-nos en la penombra d’aquell dormitori de luxe tenyit del gris tempesta que repicava els vidres de la terrassa que donava al Jardí del Túria.
jajaja..pensa malament i encerterás,qualsevol paregut en sa realitat es pura coincidència!!