Fa uns dies vaig estar a punt de no poder volar per mor d’haver introduït amb algun error els meus llinatges. Es veu que no basta que coincideixi el teu carnet d’identitat, ni el passaport, ni d’altres dades, si, per casualitat, tecleges dues vegades un llinatge en comptes de teclejar-los els dos (en un moment de despistament). Intentant desfer l’embolic vaig saber que, a la centraleta de la companyia aèria de bandera a Espanya, et poden modificar un caràcter o dos, però no un llinatge repetit (posem per cas).
Com contrasta aquesta fixació espanyola per la burocràcia amb l’actitud que trobam a llocs més civilitzats. A Bèlgica m’han demanat, en alguna ocasió, si el nom, al meu DNI, estava ben escrit o no. Evidentment, si no ho hagués estat, el funcionari de torn hauria escrit el meu nom i el meu llinatge tal i com jo li hagués dit que ho havia de fer (i no com digués el meu carnet d’identitat).
La cosa es complica encara més si hom troba un buròcrata obtús i una pàgina web que no accepta determinats caràcters catalans (per exemple la Ç). Com s’ho farà, el meu nét més jove, si apunta Marçal i al web li surt Marcal, i llavors es troba algú que diu que no coincideix?
En qüestions d’estat, els espanyols són profundament francesos. Ja ho deia, Aracil, que Espanya és una regió de França! Tenc un amic de Catalunya Nord que no ha aconseguit que el seu fill es digui, als documents, Martí, perquè la i accentuada no és un caràcter del francès. Enlloc de França, del Pas de Calais a Cadis i de La Rochelle a Múrcia, no et demanaran com t’han d’escriure el nom. I sort tendràs si no et fan servir “qué pone en tu DNI?” com a argument definitiu!
Passar d’una visió napoleònica a una visió diguem-ne nòrdica de la burocràcia ens estalviaria molts disgustos, de tota casta i condició: culturals, lingüístics, econòmics, polítics, esportius…
Bernat Joan i Marí
