A Toni Roca
El problema de deixar o que et deixin llibres, com tothom sap, és que no es tornin i, pitjor encara, que desapareguin de la memòria de qui els deixa i de qui els rep, en ocasions, i ja se’m perdonarà la reincidència deixosa, massa deixadament. Tanmateix, deixar llibres està bé, si són bons, si te’ls tornen, fins i tot si no te’ls tornen, però els llegeixen i en fan trinxa mental, benefactora.
Amb el temps la desconfiança ens fa ser molt cauts a l’hora de deixar segons a qui un llibre que estimam i que ens ho ha fet passar molt bé mentre hi vivíem de llegir-lo. Perquè es viu del que llegim, com es viu del que menjam i del que bevem, i del que ens atrevim a pensar, tot i que no ho manifestem sempre. Pensar que es llegeix és una mica absurd, perquè no s’hi arriba, ni al pensament ni a la lectura, però saber pensar que ens han deixat un llibre bo, i que el volem llegir, això ja és un altre i molt millorat argument que pot servir com a fantàstic punt de partida.
Perquè llegir és sempre partir i no sebre mai si s’hi arribarà a on volíem o teníem la pretensió d’anar, de ser-hi, de tocar fusta o potser ferro que ens descontamini de la inhumanitat que a voltes se’n fa l’ama de tot i molt més.
Podria repassar un llarg historial de llibres que m’han deixat i que, sense haver disposat d’ells, què n’hauria fet per a sortir-me’n, posaré que sa i estalvi, en alguns moments, en moltes ocasions, en irrecuperables espais de la vida que corre de pressa i fuig.
Fuig la vida com de la pesta, i, en canvi, deixar que et deixin llibres, i si són bons, molt millor, en un món on l’extermini de l’altre és encara titular i frontispìci de la baixesa de la qual mai se n’escapa ningú prou, i que aixequi la mà qui se’n senti perdonat, lliure.
Em varen deixar embolicat, dins una bossa de paper acartonat, on hi havia hagut algun menú excel·lent dels que es depatxen a determinats establiments selectes de la nostra santa Vila o ciutat d’Eivissa, un totxo extraordinari, de més de 1000 pàgines, que va escriure Mary Ann Evans (1819-1880), sota el pseudònim masculí de George Eliot, la seua novel·la Middlemarch (Bernat Metge Universal/La Casa dels Clàssics, Barcelona, 2024), en la traducció catalana, i això és jugar sobre segur, de Xavier Pàmies.
Que et deixin una de les millors novel·les de George Eliot, vol dir molt, segurament més del que costa la recompensa extraordinària de llegir-se-la. No hem d’explicar aquí la causa per la qual tantes dones varen firmar els seus llibres, en llengües més properes o llunyanes, amb noms masculins: és reiteratiu, i una mica bastant embafador, haver de denunciar, una vegada més, el sotmetiment, la desigualtat, la prohibició obligada que la dona patia, i no diguem res del que passa avui mateix, encara que sigui en uns altres termes. Una menció especial caldrà fer-li a la nostra perduradora Victor Català/Caterina Albert (1869-1966), o anant-nos-en un poc cap a endarrere, i aprofitant que va estar casada, en el primer dels seus tres matrimonis, amb l’eivissenc Antoni Planells i Bardají, violent, grosser, gelós i cruel, com assenyala Fina Matutes, en apropiar-se dels adjectius que al tal capità va dedicar-li la seua viuda, a la novel·la Clemencia, molts anys després, recuperem com a exèquia final d’aquesta col·laboració, a la molt resilient Cecilia Böhl de Faber y Ruiz de Larrea, més coneguda pel seu pseudònim de Fernán Caballero, (1796-1877).






