Sovint, una notícia, una fotografia, un anunci, un comentari o una ressenya atreuen la nostra atenció o aclaparen el nostre malestar, de vegades per un detall concret, per un assumpte que a la resta de la gent, o almenys a la majoria, els pot semblar normal, trivial o sense importància. Avui, una fotografia publicada als diaris de les nostres illes em recordava un paisatge vist quan era jove, i m’omplia d’un pànic obscur, aclaparador i desagradable.
No crec que sigui necessària una certa sensibilitat per adonar-se que la imatge de l’hotel de Portinatx, que amb una llicència donada en temps de Franco va permetre construir onze cases de llaüt, ocupar la zona pública, envaint la platja i servir-se del seu terrat com a terrassa, podia canviar radicalment amb l’aplicació de la sentència de l’Audiència Nacional. Una notícia que era llargament esperada, d’un efecte plenament satisfactori, inextricable, immens.
La meva memòria, que no té res de prodigiosa, guarda un vivíssim record d’aquesta cala completament verge no fa tants d’anys. Per això, davant la sentència del Tribunal que ordena la demolició d’aquest adefesio que fa mal als ulls i avergonyeix la nostra sensibilitat, hom ha respirat un instant de conhort i felicitat. Però no ens enganyem: ha durat només un instant.
Perquè els responsables de l’Ajuntament de Sant Joan volen recórrer la sentència amb l’argument que cal mantenir tot l’edifici al seu lloc, robat a la platja, per ser “un element patrimonial i cultural del poble”. I així s’acaba el conhort i el consol. Perquè hom pensava que en aquesta ocasió el Partit Popular no faria valer la seva divisa tantes vegades convertida en axioma: “Cal destruir per conservar”.
Humilment, crec que no s’ha d’entrar una vegada més en cap inacabable polèmica per resoldre aquest problema que afecta l’amor propi, la vista i el patrimoni natural d’Eivissa. Qualsevol persona civilitzada i sensible sent aquest atemptat urbanístic com una ferida íntima, molt profunda. L’interès públic d’aquesta sentència em sembla real i evident. Cal complir-la i executar la demolició com abans millor. No calen excuses, mentides ni falsos testimonis. S’ha de recuperar la platja tal com era abans i restituir als eivissencs el que un règim dictatorial els va robar.
Jaume Ribas Prats
