La literatura catalana no és un miracle per la gràcia de l’entossudiment entusiasta i extraordinari de tota la gernació dels qui l’escriuen, l’han escrita i l’escriuran, i d’aquesta manera la fan situar-se en un punt que, per l’alçada que ocupa en un món de firmaments indescriptibles, i ara mal endiumenjats per la intel·ligència artificial, els que som hipertensos, bastant miops, i vivim aïllats en el que varen ser les ínsules de baratària, i ara planten luxe on abans el garrover i la xalana manaven en pau, i, a voltes, en amor, no podem apreciar-la amb exactitud, ni amb la suficient claror significativa que desprèn, que arrossega, que amolla i comunica, gairebé sense ni perdre ben bé del tot el seny i la rauxa, de les quals, com Ramon Llull va avisar-nos: Demanaren a l’amic qui era son amat. Respòs que ço qui el faïa amar, desirar, llanguir, sospirar, plorar, escarnir, morir. I així estam, per ningú i per tothom condemnats a només ser qui vulguem ser, i a escriure, i a viure, i a tornar a intentar-ho, si a la primera, o a la segona, o a la tercera, o a la que sigui, no va ser. No va ser, o què passava?
Sempre el ser i també el no ser amb aguts antecedents shakesperians, ara cada vegada més kafkians, tal vegada una mica, o molt, trumpistes, el cul li riu quan firma amb el super retolador els seus decrets i amenaces al món, sempre com a reflex d’una bateria de notícies que rebem a l’hora de posar-nos a sopar, i la qüestió sense mai conclusió dels veredictes que l’estètica suprimeix, i és que ara no va de bones, quan l’ètica es torna tan baldera que pareix un cinturó sense pantalons, dels que aguantaven una panxa que rebenta de desconsideracions i de fòrmules barates sobre com tornar alguna volta al paradís del qual se’ns hi va fotre fora, targeta vermella de l’àrbitre-Déu, ara només mana la força i l’egòlatra amic d’un tal Epstein ens somia per ignorància i per expulsió més que directa del camp de maniobres on s’hi juga a fer més mal que bé:
El Tot em fa tant de mal
que fins i tot em fa mal
el bell mal que jo no tenc
i que encara s’ha de fer.
I és que coneixereu, hypocrite lecteur, mon semblable, mon frère, “El corc” (LaBreu Edicions, Barcelona, 2025), de Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984), del qual us vull i us estic parlant, i el coneixereu per ell mateix, o ho intentareu, com jo ho intent, per un paral·lelisme de bandera sense arriar, i gràcies a la Biblioteca Municipal de Can Ventosa, perquè he transitat, com qui diu, a la vegada, per aquest esplèndid llibre de versos i de vastituds, i pel l’indispensable Francesc Pujols per ell mateix (Brau Edicions, Figueres, 2006), que Artur Bladé Desumvila (1907-1995) va saber incorporar, en temps de derrota i d’exili, des de Prada i des de Montpeller, a una literatura catalana ferida i molt malalta, però tanmateix no encara morta ni enterrada. Relacions se n’estableixen, sempre, entre els llibres que anam llegint, un rere l’altre, i no per embolicar la troca, sinó per eliminar el nus tan complicat de desfer, és a dir, la nostra ignorància i, a vegades, el nostre desvaliment.
Bartomeu Ribes
