Començar pel títol, mentre plou, i amb esperança que no sigui només terra l’efecte de la remullada que hi haurà d’haver, finalment, al patí o tancó que s’obre a la rereguarda de la casa on vivim. Persisteix el ruixim i la concatenació dels elements presagia encara la supervivència natural d’allò senzill, i tan primari, com respirar amb agraïment i dar-ne gràcies i seguir. Segurament, que res no sigui ver mai del tot, és una condició que la poesia avantposa a la seua pròpia creació, que procedeix no se sap bé d’on, però que resulta inevitable, una mica o bastant inexplicable, secretament interior i que busca d’encalçar-nos, que la creguem. Comptam les paraules que ens queden a la memòria, i hi ha moments que reconeixem que estam espantats, sobretot per la frustració, pel buidatge de les frases que es transformen amb les lletres malaltisses, reus del nostre oblit, afectades per l’amnèsia que cada volta més ens descontrola o ens fa optar pel paper de muts. Potser llegim per no menjar massa brutor de la que es pensa, i ho feim com qui també voldria beure, per a recuperar les primeres sensacions de quan érem infalibles i, per tant, érem infants, els aprenents en blanc de l’existència parlada, i, a poc a poc, ens ho haurem d’aprendre de carretilla, també escrita, llegida, guardada i, tantes voltes, mig perduda. Hi ha un llibre editat, amb una pulcritud luxosa, i encomanadora del treball més ben fet, que ha caigut a les nostres mans, i ja el teníem com apuntat en el tresc variador que insisteix d’anar a la poesia, situada en el centre de la diana on hi llençam uns dards que, a voltes, s’hi claven amb rotunda fixació i, fins i tot, amb tremolera de punteria bastant estranyament encertada. Rocambolisme d’anar sense venir, amb la suficient clarividència, per aquesta llibreta d’apunts, on tot i res s’hi pot mesclar, i surar a manera quasibé de salvavides. Perquè Maria Antònia Salvà (Palma, 1869- Llucmajor, 1958), amb Espigues en flor/El retorn (Editorial Barcino, Barcelona, 2025), campa encara com un insospitat artefacte perfeccionador de les paraules més necessitades de ser tornades a llegir pel nostre coeur mis à nu, aquell que Baudelaire va sebre profetitzar en estat, a voltes, de ruïna humana, o el que és el mateix, de plenitud inabastable per a la immensa majoria. Perquè som, i tan aïllats com estam, i com estàvem, i com ens temem que encara estarem, el que ja va ser escrit i ni hi pensàvem.
Per plaenta remembrança
he tornat als primers fulls
de ma vida qui s’avança:
per trobar-te, oh benaurança!,
en tenc prou de cloure els ulls.
Però sempre som a temps d’inspeccionar què va ser allò que pareixia seria un miracle, i es va mal embolicar, per un conservadorisme típicament anul·lador de la ment en llibertat provisional que se’ns ha concedit, i que tractam de no amollar, tant i tantes vegades per la borda, en el nostre actual món d’apocalipsis trumpistes i putinianes, i fot-li més fort tu que l’altre. Seria com desig antic en el que és nou. Coincidències. O tal vegada és que anam repetint-nos un sermó que no ens sabíem, perquè no ens el varen ensenyar quan pertocava, ni amb la llengua que hauria escaigut. Algú altre també així ho expressava, en un temps no gaire anterior a quan Josep Carner va escriure: Però del que estic segur és que hi ha un àngel que omple de quieta claredat els versos de Maria Antònia Salvà. Salut, i encara aquella poesia, va!
Bartomeu Ribes
