Es pot llegir sense escriure, però no es pot escriure sense llegir. Són faves comptades, anar i venir per un recorregut que haurà de repetir-se moltes vegades, encara que en ocasions ens avorreixi la contemplació repetida d’allò que ja sabem com és i què representa per al nostre estat d’ànim, per a la imaginària o real perspectiva de qui som, aquella que sap bé que d’on no n’hi ha no se’n pot treure, i un llarg etcètera de tòpiques semiveritats, i deixau-me prescindir de les tramposes mentides, caldo base de les informacions que l’actualitat ens ensenya a què en desconfiem d’elles, per precaució, pens que també en legítima defensa. Cohabitar amb l’esperança, i no només amb els dubtes enriquidors, un verb que per malaptesa del sistema econòmic on vivim, ara s’ha posat més que de moda i, en alguns casos, d’obligat i kafkià acompliment, a preus que ni l’oferta ni la demanda s’avergonyeixen de carregar amb zeros, sempre cap a la dreta, perquè els que van a l’esquerra, diguem-ne que de la coma dels decimals, per molts que n’hi hagi, no valen res. Com defendre’s de tant de mal o inframón o simple presa de pèl?
El llevat poètic de la renovació de les paraules és un ingredient que no li pot faltar, en la mesura justa, al pa de forn que la literatura posarà i servirà en taula, per al nostre bon profit de cada dia i també de cada nit. Va ser aquell juvenil Arthur Rimbaud, que de seguida abandonaria la corona de lirisme que ningú hauria d’atrevir-se a posar-se dalt del cap, qui va profetitzar que jo és un altre, poc més o menys un joc de mans mental que encara els psiquiatres i els nous pedagogs de l’ordre públic impossible, estudien i analitzen fins a les últimes conseqüències de l’horacià sapere aude, atrevir-se a saber o, més eivissenc, voler sebre.
La prèdica anterior és només un dar-li voltes als quinze poemes, dividits en tres parts bastant regularitzades i alhora lliures pel que fa al fons i formes que contenen, i que constitueixen L’exoesquelet (Pagès Editors, Lleida, 2026), l’últim llibre de Jèssica Ferrer Escandell, merescuda guanyadora de premis que, com en aquest cas, li posen via i trampolí al seu fantàstic i admirable treball, sempre en el duríssim continent catalanesc i ben nostre, exacte, aquell on la parenta pobra, com bé va batiar-la el gens pronosticable Bartomeu Fiol, mana.
Aquest és el nostre
únic espai
de tot el que hi ha
dedins aquí
terra
clovella
cuirassa
illa
receptacle
abraçada
hi ha tot
hi ha de tot
poble menut infern gran
es dos cuquets tot sols
hi ha ecos d’ultramar
i d’ultratomba
som autosuficients
o subsistim
ens mengen els morts
la ràbia
no ve de fora
l’amor tampoc.
Bartomeu Ribes
