Amb l’edat que tenim qui hi guanya no s’ho pot massa amagar ell mateix. El temps no passa, sinó que prové d’allò que hi hem fet. S’oblida el temps o s’hi va a la recerca, en una mala imitació d’aquell allitat Marcel Proust que ens espera i potser ens fa desesperar amb els seus expectants llibres. Fer-ne vuitanta (Quaderns Crema, Barcelona, 2026), de Francesc Parcerisas, és una molt ben travada agrupació d’Estampes, evocacions, imatges, gràcies a les quals l’autor ens ofereix una radiografia personal sense punts suspensius, però amb la xacota informativa suficient per a recórrer els anys viscuts d’un autor capdavanter de la nostra literatura, sempre amb un peu a l’abisme i l’altre en plena levitació d’exitosa felicitat creativa, qui en pot més?, qui ho ha sabut fer una mica millor?, ja ens hem salvat o encara volen fer-nos fotre fora de l’univers de les arts? Amb l’ham d’on fixam l’esca que un suro avisador submergirà amb la presa desitjada cap al fons salat de la mar sempre recomençada, vida i misteri que el temps resoldrà si l’aparaulam i l’escrivim i el llegim com per ofici de la gran necessitat d’acollar-lo.
L’embrió decisori que Francesc Parcerisas ha assenyalat per a l’embarcament creatiu en el seu nou llibre, sempre alguna pista va bé per a engalzar les idees amb el treball de fons que en resultarà, seria una tècnica semblant a la que ha emprat Patti Smith, la cantant de Because the Night i tantes altres saltadores melodies, en algun dels seus últims llibres publicats i traduïts i molt ben rebuts a ca nostra: Just Kids / Éramos unos niños (Debolsillo, Barcelona, 2012) o M Train (Lumen, Barcelona, 2016), en els quals la incorporació de fotografies i algunes amistats quasi bessones amb artistes com Robert Mapplethorpe o Tom Spanbauer, li han permés de treure bona punta a la seua ja llegendària dedicació literària, i ara, fins i tot, rebre el premi Princesa d’Astúries, no volen perdre comba, ni quedar per poc marxosos els Borbons.
Però fixem l’atenció una mica millor en el llibre de Francesc Parcerisas, que s’ho ben mereix, i aprofitem que, com que va venir per primer cop a Eivissa l’any 1964, el Diumenge de Rams, i de llavors ençà se’n va quedar penjat de l’ala, que podria dir-se, i alguns anys més tard hi va treballar a l’institut Santa Maria, l’únic que llavors hi havia a tota l’illa, i hi feia substitucions, va aprofitar aquells anys per a traduir molts de llibres, alguns dels quals vàrem poder abastar en uns temps de formació i de descobertes extraordinàries, i Francesc Parcerisas ja llavors ens captivava amb els seus llibres que fregaven la pura devoció pels Doors de Jim Morrison i el rock psicodèlic, i s’escapaven per cames d’una contracultura laietana amb influències del pop art i la simbologia resistent d’un antifranquisme que va dur la universitat a posar en solfa l’embragatge burgès d’aquell règim que, com tot, i sortosament, va acabar-se, però els regalims d’un mal pitjor venen de lluny i costarà de treure-se’ls, ja parlem dels Paisos Catalans, ja parlem d’Europa, ja parlem dels Estats Units que passaran el timó a una Xina que haurà de sortir-se’n banda fora de la seua gran Murada, i què serà? Recordem el dietari que amb un títol manllevat al gran Boris Vian, La primavera a Pekín, en Francesc Parcerisas va publicar i, ja que hi som, esmentem aquell somni en el qual se li apareixia Marià Villangómez, i no era una gratuïtat a la qual l’onirisme a vegades convida. Fer-ne vuitanta està dedicat íntegrament al seu germà bessó, David, que també va ser professor a Eivissa, i jo el vaig tenir, i érem encara uns arganatxos, de fisica; també en Màrius Cucurni, un altre dels allotjats a la comuna del puig Pere Toni, a la pujada del camí de Benimussa, va ser professor nostre, de Ciències Naturals. Altres temps, altres àmbits, i no hi ha res que sigui com era, ni hi ha res que no sigui una mica com ja havia set. O un poc. O qui sap. Llegiu-vos Fer-ne vuitanta i ja m’ho agraireu.
Bartomeu Ribes
