Quan érem joves, feliços i indocumentats, a imitació d’aquell títol ja mític de Gabriel García Márquez, qui llavors, per cert, vivia a Barcelona, a càrrec de l’agència literària Balcells, el recurs pel qual s’havia de recuperar la llengua catalana que parlàvem a ca nostra, i que no se’ns va ensenyar mai a l’escola, segurament va ser paper molt remullat,amb l’odi autoaprès després de rebre un llarg jac de mànec, i ja em perdonareu la protomàrtir locució tan eivissenca, diguem-ne intel·lectualment una mica ignorantista dels drets humans, i bastant verra a la manera del verro de Portmany, si volem ser una mica fins i prescindir del repàs de la història, i això des del minut zero de la nostra primera i innocent inconscient, encara llavors, consciència pitiüsa. Devia tractar-se d’una consciència de l’inconscient, per tant, o d’un reglamentari i imaginari fart de llenya que ja s’estipulava que no hi havia qui se l’evitàs, si no feies i deies i ho confirmaves com tocava segons les normes i els costums i les lleis ho proclamaven. Tempus fugit, i del llatí també en procedia el nostre català ben eivissenc que ara els de sempre volen seguir supeditant a una suposada llengua franca que ve d’Espanya i, ja que hi som, rep la cimentació babèlica i crua dels movimentrs migratoris que tant ha promogut i accelerat un neocapitalisme de salvatge interès empresarial i escassa pietat envers les persones, sobretot les de minsos recursos i, per tant, sense a penes medalles. Això ja passava quan les invasions dels bàrbars i n’hi ha que ho estirarien fins a l’expulsió d’Adam i Eva del Jardí Terrenal. Ara tornen a cantar bastos en el joc de cartes de l’actualitat que ens mostra les imatges dels jacs de mànec, i sant tornem-hi, que les policies d’arreu li foten a qui es manifesta contra un status quo -i no és el conjunt de rock que també va actuar a la plaça de bous eivissenca, ja feliçment inexistent, a l’època en què també vérem un Eric Clapton sincopat amb la festa patronal de Santa Maria de les Neus, en la nit morta i enterrada del 5 d’agost de 1977. Si anam tant cap endarrere, com veis, no tot és res de res, si te’n recordes i la vida continua, passsa a passa, o, segurament, com així ha set, molt i massa de pressa. Però seguim i el gran esforç que costa avui, ara mateix, tal volta, si dius bon dia en entrar a algun lloc, i que t’entenguen, i no et vulguin fulminar per haver-ho dit.
No diguis que no varen avisar-te. No confonguis aquells diccionaris Vox, dels quals encara en guardes alguns volums a una estanteria vella i insubstituïble, amb aquesta colla de arregladores del ferum i de predicadors de la pura congestió mental adobada amb fems de cap respecte i amb insults i amb agressions de les paraules contra allò que significaven i fent passar per veritats les pijors mentides i etcètera, etcètera, etcètera, mai no acabaríem.
Bartomeu Ribes
