Devia ser l’any 1984 o principis del 85 (si la memòria no em falla), quan em varen convidar a la Catalunya del nord, concretament a Canet del Rosselló, per a una activitat que organitzava el Casal Català. L’activitat consistia a convidar algú d’algun territori dels Països Catalans a parlar de les especificitats d’aquest territori (en el nostre cas, Eivissa i Formentera), en una xerrada més o manco convencional. La novetat era que la xerrada anava acompanyada d’un dinar, en què es cuinaven un parell de plats d’aquest territori (en el nostre cas, va ser ensalada de peix sec i sofrit). Coneixement i degustació, idò.
Record que, a primera fila, hi havia un home espigat, llarg, amb una barba molt característica. Era en Til Stegmann. No sé si es trobava casualment per la Catalunya del nord o si s’hi havia desplaçat. Però va seguir la xerrada i l’àpat. Pens que allí ens vàrem conèixer.
Ben aviat, el convidàrem a Eivissa fer-hi alguna xerrada. I ens hi va quedar una llarga amistat a distància, afiançada sobre preocupacions i interessos comuns. Stegmann era un catalanòfil permanent, enamorat de la cultura catalana i de la llengua en què es vehicula, capaç de posar el català al centre de les llengües romàniques (en inventar-se un mètode per entendre-les totes a partir del coneixement del català). Hi ha un raig d’anècdotes protagonitzades pels seus alumnes de Català de la Universitat de Frankfurt, especialment per aquells que parlaven el català de manera més o menys fluida, però que no parlaven espanyol.
Gràcies a en Til, avui a la Goethe Universität de Frankfurt del Main hi ha una de les biblioteques més completes de la cultura catalana (juntament amb la de la Sorbona, de París), i un nucli d’estudiosos de la llengua catalana important. I deixa una obra que, d’alguna manera, ens permet veure coses que un extern que ens conegui ens pot mostrar millor que no nosaltres mateixos.
Fa uns dies, el professor Stegmann ens va deixar. Avui em permet de recordar-lo i de recomanar que tenguem present tant la seua obra com el seu exemple.
Bernat Joan i Marí
