La publicació d’una antologia poètica tanca oficiosament la celebració del centenari de Marià Villangómez

@Noudiari · Ara Balears / Marià Villangómez Llobet està considerat el gran poeta eivissenc del segle XX. Nascut el 1913, l’any passat va commemorar-se el centenari del seu naixement amb nombrosos actes celebrats tant a la seva Eivissa natal com arreu de les Illes Balears i de Catalunya. Tot i que hagué de compartir efemèride amb Salvador Espriu i amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dos dels monstres de la literatura catalana moderna i també dos dels seus tòtems més mítics -per la significació política (en el cas d’Espriu) i per la tragèdia d’una mort prematura (en el cas de Rosselló-Pòrcel)-, Marià Villangómez va rebre l’atenció que es mereixia.

Aquesta atenció li va ser dispensada des de les institucions, des de diverses entitats -especialment l’Institut d’Estudis Eivissencs- i també des del món cultural. En la commemoració, va notar-s’hi l’entusiasme que senten per la seva obra un reduït però selecte grup de lectors. Entre aquests lectors, hi ha Josep M. Sala-Valldaura, catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de Lleida, que ha preparat una antologia de la seva poesia. Les detallades vores del camí, publicada a la col·lecció Balanguera de l’editorial Moll, representa la culminació, amb un parell de mesos de retard, de l’Any Villangómez.

Sobretot, poeta
La present antologia és sobretot molt útil per a aquells lectors que no coneguin la figura i l’obra de Villangómez. Al pròleg, Sala-Valldaura ofereix un breu repàs a la vida de l’escriptor i una sintètica anàlisi de la seva poesia. Villangómez, que provenia d’una família de metges i farmacèutics, “va estudiar Dret sense vocació” i, professionalment, va dedicar-se a l’ensenyament, primer a Cornellà, prop de Barcelona, i més endavant en pobles interiors de l’illa, com Sant Miquel de Balansat. Sala-Valldaura diu que aquella experiència com a mestre rural li va permetre de conèixer la realitat eivissenca, establir un contacte viu i directe amb la naturalesa -contacte que marcaria de cap a cap els seus versos- i dedicar-se intensament a la lectura, l’estudi i l’escriptura.

Una de les característiques de l’obra de Villangómez és la varietat de gèneres en què va desenvolupar-se. No va deixar gairebé cap tecla sense tocar. Va ser, en paraules d’Àlex Susanna, “un escriptor amb afany totalitzador: poeta, narrador, memorialista, traductor, dramaturg, filòleg, crític, historiador i estudiós de la literatura”. Tanmateix, la poesia va ser el gènere en el qual abocà més esforços. La present antologia recull poemes dels nou llibres de poesia de Villangómez, des dels primerencs Terra i somni i Elegies i paisatges (tots dos del 1948), caracteritzats per un paisatgisme amb connexions amb l’Escola Mallorquina, fins a El cop a la terra (1962) i Declarat amb el vent (1963), els seus dos títols més importants i coneguts, on la seva veu s’expressa amb un timbre més personal i emotiu. Els poemes, ordenats cronològicament per fer més visible l’evolució de l’estil i la mirada del poeta, mostren “la cura i la perfecció formals” de Villangómez, que va deixar d’escriure poesia pròpia el 1963 per dedicar-se a la traducció dels grans poetes anglesos, francesos i italians. La nòmina d’autors versionats conté el bo i millor de la poesia europea dels darrers set segles: Dante Alighieri, François Villon, Paul Verlaine, Stéphane Mallarmé… També Jules Laforgue i Thomas Hardy. L’antologia inclou un poema de cada un dels dos.

Segons Sala-Valldaura, Les detallades vores del camí hauria de servir perquè la poesia de l’escriptor eivissenc “no sigui bandejada” enmig de l’allau de novetats que ho inunda tot. Guardonat amb la Medalla d’Or de les Illes Balears (1983) i amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1989), Villangómez va morir a Eivissa el 2003. D’ell són dos dels versos més citats, des del món de la cultura, per plantar cara als actuals temps convulsos: “Voler l’impossible ens cal / i no que mori el desig”.