@D.V./ “Confiem en que els empresaris del sector s’autoregulin”. Aquesta frase l’he sentida en repetides ocasions aquesta primavera i m’emociona de tant candorosa com és. En poques ocasions els polítics -especialment si són conservadors- realitzen aquesta professió de fe roussoniana. Aquella reivindicació de la bondat i puresa de l’ésser humà, aquella confiança en que els principis, l’ètica, el respecte, la decència i la moral s’imposaran davant coses tant brutes com la cobdícia i el prosaic interès monetari… és tant entendridor!
Entendridor i extrany, perquè la dreta acostuma a tenir una lectura més realista de l’autèntic tarannà de la naturalesa humana. No siguem ingenus. L’ésser humà acostuma a moure’s per passions com l’interès propi, l’egoisme i la vanitat, i pot arribar a assolir cotes de misèria profundíssimes. El filosòf Thomas Hobbes -un dels pares del pensament conservador- va crear la famosa frase ‘L’home és un llop per l’home’. És a dir: el peix gros es menja al petit, el fort abusarà sempre de la seva força, i per això cal un poder fort que mantingui l’ordre i unes regles del joc.
Posteriorment, Thomas Jefferson, quan teoritzava sobre com hauria de ser el funcionament de l’equilibri de poders als nous Estats Units va intentar arribar a un equilibri: els homes mereixen ser lliures i triar qui els governi, però com que les persones són egoistes i tenen un instint depredador i instintivament corrupte, cal oferir un sistema de control i contrapoders. Així, a un president se li contraposen dues cambres que es trien independentment, i a aquestes se li contraposa un poder judicial independent, i d’aquesta manera -tots vigilant-se, controlant-se, en un sistema equilibrat- s’aconsegueix un govern virtuós en el qual ningú abusa del seu poder.
Tota aquesta brasa la dic perquè em sorprèn moltíssim escoltar a molts polítics diguem-ne ‘de dretes’, defenent amb candidesa l’autoregulació en el tema dels party-boats. Quan al moll de l’os de la filosofia conservadora radica l’instintiva desconfiança respecte al gènere humà i a qualsevol mena d’utopia, el més bàsic realisme ens indica que, si no tens el pal sancionador a sobre, qualsevol individu -sigui aquest un empresari del party boat, un sindicalista amb unes subvencions d’ajuda a l’ocupació, o el tresorer d’un partit polític- la tendència natural és cercar el benefici per qualsevol mitjà, perjudicar l’interès general en detriment del propi, i cometre tota mena d’il·legalitats per pura cobdícia i ànim de lucre.
Perquè els nostres governants defenen l’autoregulació en el tema dels party-boats? És un sensesentit tant inmens, que no ho puc entendre. Ho entenen, vostès?
Sencillo de entender,
nuestros políticos carecen en su gran mayoría de sentido común, por cierto el menos común de los sentidos.