No s’ha de confondre impossiblar amb impossibililitar. Tant un verb com l’altre deriven de poder, del llatí, del llatí vulgar (1) POTERE, que va reemplaçar el llatí clàssic POSSE. Per la seua banda impossibilitar vol dir “fer impossible”. Per exemple: “El fet de no haver presentat la documentació a temps li ha impossibilitat l’obtenció d’un ajuda.
Per la seua banda, pel que fa a impossiblar, el tom sisè del Diccionari d’Alcover i Moll recull aquest verb, que documenta només Eivissa, amb el sentit de perdre, extraviar. Posa el següent exemple: “El capell, l’he impossiblat i no sé on”.
Creim que a aquesta definició li falta un petit matís pel que fa a l’ús a les Pitiüses: Indicar que d’allò que s’ha impossiblat es té la consciència de no haver-ho perdut definitivament, sinó només d’haver-ho desat en un lloc que en aquell moment no es recorda. Si parlàssim de papers, un sinònim d’impossiblar podria ser traspaperar-se. Il·lustrem-ho amb uns exemples:
-“Aquest home quan arregla la casa és un desastre, m’ha tornat a impossiblar la brusa blava”. Fixau-vos que hi ha aquest matís que hem comentat: la brusa segurament no ha sortit de la casa, però tal volta no és al calaix o a l’armari on es desa habitualment.
-“He impossiblat les claus del cotxe per dins el garatge i no les trob’. Veim, de nou, la consciència de ‘no haver-perdut l’objecte impossiblat’ senzillament de tenir-lo extraviat temporalment.
En algunes zones d’Eivissa, per un relaxament de pronunciació, o per dissimilació, impossiblar es pronuncia, amb vocal neutra “empossiblar”. D’altra banda, ja hem comentat que les formes de conjugació verbal balears són correctes, normatives i reconegudes com a tals per l’Institut d’Estudis Catalans, això permetria una construcció de primera persona del plural tan especial com: ‘Quan caic en ora (2) impossibl tot allò que passa per les meues mans’, amb aquest final de paraula amb -bl de pronunciació tan singular.
(1) El llatí vulgar és un tipus de llatí col·loquial parlat a l’Imperi romà en el seu darrer període, del qual provenen molts de trets bàsics de totes les llengües romàniques.
(2) L’origen d’aquesta expressió, ‘caure en ora’ (sense h), està relacionat amb l’adjectiu orat, aplicat a persones que no es troben bé del cap.
