Aquestos dos mots, manta i flassada, avui han convergit en un mateix significat de peça de llana, de cotó o de nous materials sintètics que es fa servir, sobretot, per abrigar-se al llit. Però, al llarg de la història de la llengua catalana, han tengut significats diferents:
-Flassada s’havia fet servir més com a tapall del llit
-Manta i els seus derivats han tengut un ús més freqüent al llarg de la història fent referència a una peça de roba d’abric personal.
Manta no és, com molta gent es pensa, un castellanisme. Tengueu en compte que en dues llengües derivades del llatí i, a més, vesines, ha d’haver-hi semblances com aquesta i, com veureu en explicar l’origen de flassada més avall, també hi ha catalanismes en el castellà, com castellanismes en el català.
Foto: Miquel Marí
Manta prové del llatí tardà i vulgar MANTA i la trobam documentada en català a la darreria del segle XIII, però fins fa relativament poc només fent referència a una peça de roba personal: Trobam documents on es parla de mantes de viatgers, de soldats o de peces de roba més fines (de vellut, de crespó…) que les dones s’havien posat per assistir a funcions religioses antigament.
També hi ha l’ús encara freqüent entre els majors de les Pitiüses –que tenen un vocabulari molt més ric que la gent jove- de manta, o manteta, com a peça d’abric semblant a una bufanda ampla.
El mateix origen i un ús semblant de peça de roba individual tenen les paraules mantó i el seu diminutiu mantonet amb el sentit de peça que es posa per damunt del vestit pagès de la dona, fet amb colors i materials diversos, estampat o llis, amb sanefa o sense. El mantó de dol és negre i de llana gruixuda.
La paraula flassada té un origen antiquíssim, segurament anterior al llatí. És una paraula que compartim amb la llengua occitana i en català ja apareix en documents de l’any 1173 amb el sentit de tapall de llit.
De la nostra llengua passa al castellà. Frazada apareix definida al Diccionario de la lengua española de la RAE com a “manta peluda que se echa sobre la cama” (i abans de la definició, aquest diccionari especifica que prové del català flassada) està documentat per primera vegada en llengua castellana l’any 1541).
He trobat documentada una paraula de les Pitiüses, pràcticament perduda, usada com una variant de manta i flassada, que és bigarra, que segurament rep aquest nom perquè estava feta de material de colors variats, poc lligats i, probablement, de poca qualitat.
A Mallorca tenen una dita amb certa gràcia en què apareix aquesta paraula: “No li poden tapar es cul amb set flassades”, segons Alcover i Moll es diu d’una persona molt vanitosa o orgullosa que no fa prou cas de les atencions que se li tenen.
