Paraules nostres: Tabacar, tabac i pota…; per Joan Albert Ribas

Avui explicarem el sentit del verb tabacar, que té l’origen en el tabac que, fumat en excés, també arriba a tabacar prou… I també parlarem de l’especialitat pitiüsa en aquest àmbit, el tabac pota.

Tabacar o atabacar, forma també correcta, té dos usos en català: en primer lloc, vol dir sorprendre (algú) amb un resultat contrari al que ell esperava. També té altres usos com causar perjudici a algú, fer-se malbé alguna cosa o estar algú privat de salut; a aquest darrer sentit fa referència el títol d’aquest “Paraules nostres”.

A les Pitiüses trobaríem exemples de tots aquestos usos. Moltes voltes deveu haver sentit en diàlegs d’aquestos de compliment en trobar-se dues persones pel carrer i interessar-se per algun membre de la família dir-se una expressió semblant a “Ara torna a anar bo, però aquest hivern ha estat ben tabacat…”.

L’any 1909, Artur Pérez-Cabrero i Tur a Ibiza. Guía del turista, explicava que tabacar equivalia al castellà fastidiar.

Al recull de rondalles de Joan Castelló, específicament a l’anomenat Rondaies i contes d’Eivissa, de 1961, trobam documentada aquesta paraula, amb un altre dels sentits de què hem parlat. És a la rondalla anomenada “Es mariner”, aquella en què un mariner que havia navegat de ben jove per tots els mars del món i que de tan grosses n’havia vist que se n’afartà i decidí quedar-se en terra i casar-se amb una al·lota que no hagués sentit parlar mai de la mar. Però al final la dona amb qui es casà va resultar que era filla de patró i li va demostrar els seus coneixements nàutics. Escriu Castelló: “Ell, més cremat que un ble, cridà: I ara que ja no té remei sa cosa, em surts amb aquestes? Tu si que m’has tabacat!”.

Pel que fa a l’origen d’aquesta paraula, s’ha de relacionar amb el tabac. Encara que l’origen de la paraula tabac és discutit, el filòleg Joan Coromines explica que abans de l’arribada del tabac d’Amèrica ja està documentat l’ús d’aquesta paraula a diverses llengües europees. Prové de l’àrab tabbâq, que donava nom a algunes espècies de plantes d’ús medicinal que tenien l’efecte de pujar al cap, marejar i augmentar la temperatura corporal i, fins i tot, arribar a dormir.

D’aquí que, per exemple, a l’italià de principi del segle XV, trobem diverses paraules attabaccare, tabaccar… amb el sentit de fer perdre el cap a un enamorat. En aquesta direcció apuntaria l’origen de l’ús del nostre tabacar, en el sentit d’estar alterat -físicament o psíquicament- de manera semblant a com afecten aquestes plantes el cos humà.

Apunta també la possibilitat el filòleg Joan Coromines que a les nostres illes la paraula tabac fos usada, amb el mateix origen àrab comentat, per a plantes d’ús i de naturalesa semblant als de la planta d’origen americà (que és el que ara la gent es fuma), i que en arribar aquesta i aclimatar-s’hi tan bé, se li aplicàs de manera natural el mateix nom.

Recordau a les Pitiüses l’ús, encara que en recessió, del tabac que es diu pota (científicament Nicotiana rustica), fàcil de reconèixer per la seua olor forta i especial, i que segons diversos estudis científics multiplica exponencialment la presència de nicotina respecte del tabac “comercial”, no és estrany idò que els “no iniciats” es maregin fumant-ne…

Aquest nom de pota no és usual només a les nostres illes, es fa servir a altres zones de parla catalana i també en algunes de parla castellana.

Recordau també que aquesta classe de tabac va donar un nom ben ocurrent al grup musical eivissenc Pota Lait, creat l’any 2000 i ja a la portada del seu primer disc (2001) surt una clara al·lusió al seu nom.