Oti Corona / Hem passat mesos buscant culpables. No sé si recordaran el primer confinament, quan els infants van deixar de ser nens i nenes per esdevenir “grans contagiadors”. Privats del contacte dels seus amics i companys, no podien sortir ni al supermercat, ni a passejar el gos, ni a llençar les escombraries, ni tan sols al replà de casa seva. D’avui a demà, boixos i boixes s’havien convertit en una espècie de dimoniets capaços de matar-nos a tots. Alguns van posar el crit al cel quan se’ls va deixar sortir una hora diària, durant una franja horària reservada per menors de catorze anys.
En començar el nou curs escolar, i com per art de màgia, es va decretar que els més petits de la casa gairebé no transmeten la malaltia. És una sort que la ciència, en aquest cas, hagi avançat d’una forma tan compassada a les necessitats del mercat laboral. Així doncs, els infants van deixar de ser un problema. De totes maneres, molts parcs s’han precintat, que tampoc és cas que es pensin que això és xauxa. Pel que fa al retorn als centres educatius, es va demanar que reduís grups qui pogués, i si no tampoc passava res, tira milles. Cap al cole en grups de vint-i-cinc, i després al menjador escolar i, per últim, a les extraescolars. Amb els seus grups, ehem, bombolla, ehem.
Els nens van deixar de ser l’enemic però el virus, ves per on, continuava expandint-se. Calia buscar un altre cap de turc. Qui serien aquest cop? Els senyors que no troben mascareta de la seva mida i sempre la porten per sota el nas? Els obrers irresponsables que s’entesten a viatjar apinyats als metros i als autobusos en comptes de desplaçar-se còmodament en taxi?
Ni els uns ni els altres. Ara és el torn dels joves. Els joves, ja se sap, passen de tot, no fan més que festes, tot el dia beguts i fumats, sense mascareta i dissenyant plans malèfics per veure a quanta gent poden encomanar el virus en el mínim temps possible.
Ni els uns ni els altres. Ara és el torn dels joves. Els joves, ja se sap, passen de tot, no fan més que festes, tot el dia beguts i fumats, sense mascareta i dissenyant plans malèfics per veure a quanta gent poden encomanar el virus en el mínim temps possible.
Deu ser per això que s’ha decretat el toc de queda. Ai, no, perdó, que no es diu toc de queda. Es diu restricció de la mobilitat nocturna, que és el mateix però fa més fi. Passa molt amb el vocabulari pandèmic: al gel hidroalcohòlic li dius flusflús o xiuxiu i sembla que estiguis fent una cosa de bromes, en comptes de manipulant un líquid que, si et despistes, pot deixar-te cega d’un ull.
El cas és que no sortir a la nit –una mesura que afecta sobre tot als nous dimoniets d’aquesta etapa pandèmica, és a dir, als joves– és una altra condició que casi tots complirem amb l’obediència que ens caracteritza, junt amb no fer reunions de més de sis persones, portar mascaretes, seguir la fletxa, tossir-nos a la mànega i prendre la temperatura als nostres fills just abans d’entrar a l’escola. Que sí, que tots ho fem.
La roda de premsa en la que el president del govern ha anunciat un nou estat d’alarma i, què voleu que us digui: se m’ha fet curta. Em pensava que després de prohibir això i allò i de dir-nos com de malament està tot, passaria a recitar l’ampliació de plantilles de personal sanitari i del sector de l’educació, l’increment en el nombre de rastrejadors, l’augment de freqüència entre trens i autobusos dels transports públics, el reforç en el nombre d’inspectors de treball i els milions d’euros que pensen destinar a petites empreses i treballadors perjudicats per la pandèmia. Però no. Tampoc cap dels periodistes li ho ha demanat a la ronda de preguntes.
Així doncs, seguim com sempre: se’ns demana molt i se’ns dona molt poc, o res. A més, es culpa de forma més o menys directa a una part de la població de l’expansió del virus. No sóc partidària de la queixa contínua i sé que és inevitable aquest clima de desconcert. Entenc que ens hem d’anar adaptant a allò que marquin els darrers estudis científics.
Ara bé, també estic convençuda que amb aquestes restriccions i sense aplicar millores a les condicions laborals, educatives i socials no hi ha res a fer, per més culpables sense causa que vulguin trobar.
Ara bé, també estic convençuda que amb aquestes restriccions i sense aplicar millores a les condicions laborals, educatives i socials no hi ha res a fer, per més culpables sense causa que vulguin trobar. El virus continuarà escampant-se i, a més pobresa i pitjor qualitat de vida, més i més ràpid s’estendrà. Per tant, l’única certesa en el nostre futur immediat és que serà com el temps que portem viscut des dels inicis de la pandèmia: una merda punxada en un pal. O, com diu el president, “uns mesos molt durs”. Que fa més fi.
