@D.V./ L’obra de Joan Miró no és senzilla d’entendre per a un espectador poc avesat a enfrontar-se a una obra d’art modern. A diferència d’altres artistes contemporanis, l’amor de Miró pels colors i el seu esperit naif acostuma a connectar amb l’espectador, que potser no entén què és el que vol explicar l’artista exactament amb les seves obres però que sí veu els seus quadres amb simpatia.
Al MACE, fins el 15 d’agost, tenim l’oportunitat única de veure ‘La llum de la nit’, una mostra amb una quarantena de peces de la darrera època de l’artista. Val la pena trencar tots els prejudicis que puguem tenir respecte a l’art modern i gaudir d’aquestes peces. Però… com acostar-nos a l’obra de Joan Miró? La millor manera possible és fer-ho de la mà d’un autèntic especialista en l’obra mironiana, i difícilment trobarem un guia millor que Joan Punyet, nét de l’artista, un home que sent autèntic passió per difondre i explicar l’obra d’un dels artistes més universals del segle XX.
“A diferència de Picasso, que és l’últim gran clàssic, que és fonamentalment figuratiu, l’obra del meu avi és més críptica, més obscura. Utilitza unes claus que cal entendre però, tot i la seva dificultat, arriba molt a la gent. Això és perquè Joan Miró, a més d’artista, també era un ciutadà compromès” comenta Joan Punyet mentre s’acosta a una de les peces inèdites de l’exposició: ‘Femme dans la nuit’, realitzat sobre el cartró d’una caixa. “Miró dignifica els materials humils. On els altres veuen brutor i pobresa, ell veu art i bellesa”.
L’atzar i l’obra d’art
Punyet senyala una marca arrodonida situada a la part superior del quadre: “Miró es va deixar un pot de pintura sobre el cartró i va quedar aquesta taca rodona. Enlloc de llençar la peça, el meu avi va decidir integrar-ho dins el quadre i va dibuixar el cap de la figura. Com a fill del surrealisme, considerava que l’atzar, la casualitat i l’imprevist era també un element que contribuïa a construir l’obra d’art”.
La propera aturada és davant ‘Paisatge’, una peça senzilla, despullada, reduïda a la mínima expressió: una línia divideix en dos el quadre, deixant una mitat de color vermell i l’altre de color blanc. Sobre la superfície blanca, tres taques. “Aquest és un homenatge a Modest Urgell, un dels mestres de Miró i que es va fer conegut pels seus paisatges. Aquí, el meu avi fa un ‘paisatge d’Urgell’ a la seva manera, però sintetitzant al màxim els elements i deixant només la línia de l’horitzó. És la natura reduïda a un traç, a una línia, només l’horitzó i tres estels, que marquen el paisatge nocturn tant mironià”.
Punyet s’acosta a altres teles: “Fixeu-vos que s’exposen sense cap vidre. És a dir, que estan exhibits de manera directa sobre el visitant, que té una experiència quasi íntima amb la peça. Esperem que ningú les toqui perquè no tenen protecció! Però jo ho prefereixo així”. Entre les teles que destaca està una anomenada ‘Constel·lacions’: “És un Miró clàssic. Cromatisme exhaltat, temàtica nocturna, simbolisme poètic. Observeu que utilitza la caligrafia japonesa per dibuixar uns signes, uns punts, uns accents, que simbolitzen les galàxies, el cosmos, el paisatge celestial”.
Un art fet amb materials pobres
Un univers apart són les escultures, la majoria d’elles el·laborades amb materials reciclats i objectes quotidians. És un art pobre, constituït per elements lligats a la terra com soques d’arbres, ferramentes de pagés o elements domèstics. “És la poètica de l’objecte refusat però dignificat i elevat gràcies a la mà de l’artista” comenta Joan Punyet, i senyala una escultura vertical, totèmica, el·laborada amb una soca de garrover, una d’ametller, una carabassa i un punxons de barbacoa.
Punyet senyala una escultura feta amb una capsa de fusta i una cullera per remoure la sang de les matances, però ell destaca especialment una escultura d’un cap amb una mirada terrible: “Són els ulls de la mort que t’hipnotitzen”.
El nét de Miró recorda també la mirada del seu avi que, quan feia feina al seu taller, tenia una “mirada profunda, concentrada. Feia una mica de por i tot”. Per a Punyet, és tant important el Miró artista com el ciutadà, i rememora quan l’any 1973 va cremar cinc dels seus propis quadres per protestar contra la manca de llibertats de la dictadura franquista: “Impressionava veure a un home de 80 anys, com posseït, i amb una llauna de gasolina a la mà i cremant la seva pròpia obra”.
Artista, poeta i ciutadà. Un conjunt insuperable que, de manera excepcional, ha arribat a Eivissa. No us ho perdeu.
Cuando el arte hay que explicarlo… malamente.