@A.París/ Qui diu que és impossible fer-te fan d’un grup quan t’acostes perillosament als quaranta? Fal·làcies!!! Ultratge!!! Jo ho he aconseguit. Bé, faig com els polítics en campanya, i no dic tota la veritat, perquè tot va començar quan fregava els 20 anys, quan a la tele encara feien programes musicals de veritat i no les immundícies actuals i, de sobte, vaig veure aquest videoclip. El cel es va obrir, una llum brillant em va enfocar i alguna cosa, encara no sé què, em va arribar fins a les entranyes. Ai, la dolça joventut.
Els Superchunk es van convertir en una mena de secret obscur que va quedar amagat en algun tros del meu cos, més o menys, entre l’estómac i el fetge. Passaven els anys i allí continuava “Hyper Enough” pels segles pels segles. Fins que fa uns anys, en ple intercanvi de correus electrònics, mentre gestionàvem una entrevista fanzinera amb els Nueva Vulcano, l’Artur Estrada ens ho va recordar: “No oblideu escoltar Superchunk”. I ara si, el fan sortia pels porus de la meva pell.
El quartet de Chapel Hill, Carolina del Nord, són, probablement, una de les formacions més honestes que encara puc trobar enmig de tan de “postureo”. Energia, velocitat melòdica i, sobretot, l’esperit fes-t’ho-tu-mateix i la veu del Mac MacCaughan que té un no sé què que em posa els pèls de punta. Perquè Superchunk és un grup d’una reputació immaculada que va néixer l’any 1989 en paral·lel al segell Merge Records, que ells mateixos van fundar, i que s’han convertit en una autèntica referència de la música independent al nivell i amb la mateixa influència que poden tenir Fugazi i Dischord Records, i disculpeu-me l’atreviment.
Si repasseu la història i la discografia de Superchunk es veu que són uns tipus intel·ligents. Després de vuit discos, dotze anys de carrera i un seguit de hits inigualables (“Slack Motherfucker”, “Watery Hands” o “Hello Hawk”, per triar-ne alguns d’una llarga llista) van aturar-se –parèntesi creatiu n’hi diuen alguns–, però només com a Superchunk perquè els grups paral·lels van continuar a un bon ritme, el més conegut Portastatic, el projecte en solitari de MacCaughan.
I com qui no vol la cosa passen nou anys i llegim que els Superchunk tornen amb un nou disc, “Majesty Shredding”, contradient el tòpic tan típic que les segones parts no poden ser bones, perquè ja el voldrien fer un 80% dels grups actuals. I tornen a la carretera. I arriba el 2013 i, apa, publiquen nou disc de títol irònic, “I Hate Music”. I continuen deixant-nos bocabadats. I si algun dia sé tocar una guitarra, us ho diré ben clar: jo, de gran, vull ser com ells.
