Oti Corona / Sembla que aquest ha de ser un dia tan rutinari com tots els altres quan t’adones que no tens bragues netes. Furgues pel calaix, busques en aquells racons on de vegades (sempre) s’apilona la roba i escorcolles els prestatges de l’armari fins que no et queda altra que humiliar-te i preguntar-li al teu home: “Tinc bragues netes?”. Aconsegueixes resoldre el contratemps, però el rellotge ja et va en contra. Encara t’has de dutxar i hauries de ser fora de casa en quinze minuts. La petita de la casa se t’apropa amb dues gomes i un raspall i et demana que li recullis els cabells perquè avui li toca ballet. Li dius que no tens temps. Acabes d’arreglar-te i surts disparada. Abans de ser a la porta veus les dues cues que el teu home li ha fet a la nena [pausa dramàtica].
Mentre busques aparcament pels carrers del voltant de l’edifici on t’esperen quatre hores de sessió de treball, revises tot el que tens pendent: la setmana vinent marxes de colònies i encara no has trobat cangur, has d’acabar de corregir fitxes i treballs que se t’apilonen a la taula de la classe, preparar les sessions d’avaluació, revisar els informes de notes, respondre diverses trucades i correus. Encabeixes el cotxe en un lloc de la zona verda i t’afanyes a entrar a la sala de reunions. Et relaxes i fas un glop d’aigua. Et mires els botins que, a tota pressa, t’has calçat aquest matí. Són uns de negres, nous, que et va regalar la teva germana. Et va dir que potser t’anirien una mica grans, però us va semblar que amb unes plantilles segur que serien la teva mida. No és així. Els calcetins s’han escorregut cap avall i els calçons t’han pujat mig pam. Els talons et rasquen. Et bullen.
S’inicia la sessió de treball. Un seguit de persones desfilen explicant tot el que s’hauria de fer a l’escola. Metodologies, avaluacions, formació, competències, digitalització, gestió. Et comença a fer mal el cap. Calcules que si has de fer tot el que s’està proposant, recomanant, debatent i exposant, t’hauries de quedar a viure a l’escola, i ni així. En els darrers deu dies has treballat una mitja de deu hores diàries i has vist les teves filles el temps just de recordar-les que facin els deures, mengin i es rentin. El mal de cap s’accentua. S’acaba la reunió i surts cap a l’escola. De camí al cotxe, et notes el cor bategant molt fort. Bum, bum, bum. Manolo el del bombo, sal de mi cuerpo. Dus els calcetins com dos monyons, atapeïts a les puntes dels peus, i els calçons per mitja cama. Els talons et sagnen. T’has de rendir a l’evidència: amb o sense plantilles, els botins et van tres números grans.
Arribes a l’escola. Et tremolen les mans i un filferro et travessa des del clatell fins al front. Dius “bon dia” i algú et recorda que avui tocava sessió d’avaluació i que fa mitja hora que ha començat. Se t’enfosqueix la vista i notes que comences a caure. Ets a temps d’estirar-te a terra i de pujar les cames, reposant els peus a sobre una cadira. Veus els teus botins, Déu meu, són colossals. Perds el sentit.
Comences a recobrar la consciència advertint com els globus oculars van a ritme del cor, s’inflen i es desinflen, a punt de rebentar. Les companyes et porten aigua amb sucre, galetes i coca, et mimen i et diuen que, tant bon punt et puguis posar dreta, et portaran a casa. Reses perquè a ningú se li acudeixi treure’t les sabates i quedin al descobert els dos pegots que portes per calcetins. Et mig recuperes, ignores els savis consells de les companyes, dines i fas les classes de la tarda.
Ara ves cap a casa, descansa, et recomanen a la sortida. Tot et dóna voltes, el cap t’explotarà en qualsevol moment i les mans se t’adormen a estones. Reculls la teva filla de l’escola i aneu a l’acadèmia de dansa. Agrairies una mica de silenci però ella t’ha d’ensenyar com fa l’espagat, com salta des del tercer escaló i l’esgarrapada que s’ha fet al genoll, mira, mami, mira. L’ajudes a canviar-se i poses tota la bona voluntat per arreglar-li el pentinat [pausa dramàtica]. Aprofites l’estona que dura la classe de ball per enllestir quatre coses de la feina que no poden esperar a demà. Quan torneu a casa són més de les vuit. No et veus capaç de cuinar, així que agafes el telèfon i demanes uns menús al Gran Muralla.
Et despertes al teu llit. No recordes si vas sopar, ni en quin moment vas anar a dormir. Has somiat que eres la mestra de fa uns anys, que tenies més hores dins l’horari per preparar les classes, per formar-te, per atendre millor els alumnes; el teu sou base era més alt i no t’havien pres les pagues extres. T’incorpores. Els botins són als peus del llit, desafiants. Sospires. Obres el calaix de la tauleta de nit. Hi ha unes bragues netes.
