Beach beach: «L’avantatge de tocar a un local petit és la proximitat entre públic i músics, és més fàcil connectar»

@Antoni Torres / Beach beach presenten el seu nou llarga durada aquest dissabte a El Reencuentro de la mà de Xiringuito a Groenlàndia. A The sea, el grup segueix jugant a fer cançons perfectes de pop vitalista però amb una flaire més clàssica. Noudiari no ha volgut deixar passar l’avinentesa i els hem entrevistat per saber què pensen d’ells mateixos i d’altres qüestions musicals.

Com definíreu la música que feis?
A en Pau li agrada dir que feim “Windsurf Pop” i a n’Àngel li agrada dir que feim paelles. És recomanable treure la mitjana aritmètica entre ambdós termes.

Heu vengut mai a Eivissa? A fer què?
N’Àngel té mitja família a Formentera i segur que algun encàrrec hi ha vengut a fer. En Tomeu diu que en algun moment ha fonyat l’illa, però no recorda exactament amb quines finalitats.

Quina idea teniu de la música a Eivissa?
Com per tot, suposam que es compleix allò que “al pot petit hi ha la bona confitura”.

Quins grups balears escoltau o us agraden?
Miquel Serra, Jorra i Gomorra o Orquídea són grups en actiu que trobam ben interessants, però d’ara i sempre reivindicam Antònia Font, Doctor Martin Clavo o Satellites (i molts altres que ens deixam…)

Quins grups heu descobert darrerament que vos hagin deixat empremta?
Crec recordar que una de les troballes que hem trobat més curioses aquests darrers mesos ha estat la del disc Floral Shoppe, de Macintosh Plus i tot el moviment vapor wave que trobam, com a mínim, divertit.

Quins avantatges i inconvenients trobau quan tocau a locals petits?
L’avantatge clar d’un local petit és la proximitat entre públic i músics, és més fàcil connectar. L’inconvenient és que, de vegades, ja sigui per forma, per materials emprats en la seua construcció, per equip de sonorització o per qualsevol altra causa, el so no fa justícia al grup (tot i que nosaltres, particularment, ja ho feim venir bé perquè no sigui així).

Com us agrada gravar els discos? O com heu decidit fer-ho aquesta darrera volta?
El que sempre intentam és que amb qui gravem sigui una persona que faciliti un ambient propici per fer feina, amb un equilibri que basculi entre allò distès i l’actitud d’»anem per feina». Aquesta darrera vegada, tant per logística (érem tots a Barcelona) i perquè volíem donar-li una sonoritat pop al disc, vàrem optar per gravar-lo amb en Cristian Pallejà, exNisei i actualment a Fred i Son. Ha gravat gent com Mujeres, Extraperlo o Mishima i a més és una persona amb qui, musicalment, vàrem connectar tot d’una, va entendre el que volíem a la primera, ens passava referències, etc.

Des que vàreu començar, cada canvi de formació ha anat acompanyat d’un nova manera de sonar; en aquest sentit sorprèn que The Sea, el vostre darrer disc, sigui tan atemporal, tan fora de modes actuals. Què en pensau?
Bé, pel que fa als canvis de sonoritat sempre defensam que Beach Beach funciona a partir d’una dinàmica de cremar etapes. No veim la necessitat de tenir un discurs continuista en la nostra música. Ara bé, si s’escolta amb atenció el nostre primer Ep, el nostre primer LP i The Sea s’hi poden intuir traces d’evolució més o menys lògica, o sigui que tampoc és que reneguem de res del que hem fet fins ara. Pel que fa als canvis de formació, és lògic que qui estigui involucrat en el projecte, sempre hi influeix d’una manera o altra, per tant és normal que es notin els canvis. De totes maneres, els quatre estam molt còmodes amb la formació actual i esperam que sigui la més estable, ja que això també influirà positivament en el procés creatiu a l’hora de compondre noves cançons, creim.

Per a uns joves mallorquins completament integrats a Barcelona i, amb cert èxit i reconeixement fora del mainstream, no és arriscat canviar de so constantment? o pensau que, per altra banda, podeu arribar a un públic més ampli?
Com hem dit abans, si s’escolta tota la nostra discografia seguida es pot veure quina cançó de Leeuwenhoek +3 du a «Tasteless Peace» i quina de Tasteless Peace condueix a The Sea. Tampoc hi veim una trajectòria rupturista, en aquest sentit. Pel que fa a l’acceptació del públic, pensam que les coses ben fetes, agraden, i ens centram a fer bones cançons.

Fer un pop vitalista -gairebé lluminós- que contrasta amb unes lletres que expressen dolor , melangia o desesperança- són trets que us acompanyen des de sempre. És aquesta la vertadera marca de la casa, allò que perdurarà?
Ha estat un tret que ha resistit des dels nostres inicis l’any 2006, però tampoc ens sentim fermats a això. Personalment (Tomeu), m’agradaria ser capaç d’escriure sobre coses de manera més terrenal, menys metafòrica i menys catastrofista, amb això també hi ha necessitat de cremar etapes. Temps al temps.

L’any passat tocàreu amb Gerard Love de Teenage Fanclub, com a banda d’acompanyament. Com va ser l’experiència?
Vàrem aprendre molt d’ell. És una persona molt propera i vàrem gaudir d’anar de canyes amb ell i xerrar de música, però també de política i futbol. Per descomptat, les 17 cançons que ens va passar per aprendre’ns (un repàs de la seva trajectòria amb TFC, Lightships i un parell de versions) va fer que se’ns presentàs l’oportunitat única d’entendre de primera mà la manera de compondre d’un referent musical dins el pop i la seva evolució al llarg del temps.

Semblau un grup de músics que anau coneixent i consumint música constantment. De quina manera influeix aquestes noves troballes a la vostra música?
Tot el que anam conixent, si ho podem canalitzar dins Beach Beach, val. Les premises solen ser que encaixin dins una òptica pop (en el sentit més ampli del terme), i que passem gust de tocar-ho.

Coneixeu Zulu Zulu? Com ens animaríeu a anar al concert?
És una proposta molt original, una molt bona manera de posar al dia la música tradicional sense complexos.