Bernat Ribas Planells presenta aquest dilluns la seua segona novel·la, Tornar a Balansat, a Sa Nostra Sala (Vila). Aquesta obra, que parla sobre els efectes que va tenir la Guerra de Cuba en la pagesia d’Eivissa, ha estat editada per Miquel Costa, com en el cas de la primera narració de Ribas: L’Emigrant.
A través de la història de Pep Tanques i Vicent Balandra, dos joves miquelers que van haver de marxar a Cuba per mor d’aquesta guerra, l’autor evoca una època que va quedar ben gravada en l’imaginari dels eivissencs. Avui a les 20.00 hores, Ribas Planells parlarà d’aquesta novel·la històrica, juntament amb la professora i escriptora Margalida Marí Tur. El llibre compta amb la col·laboració del Consell d’Eivissa i el professor i sociolingüista Bernat Joan n’ha escrit el pròleg.
A la seua primera novel·la, L’Emigrant, també va parlar de l’experiència d’emigrar, en aquest cas a Nova York. Quina ha estat la motivació per a escriure de nou sobre aquest tema i enfocat en Cuba?
Per una banda, un escriu bàsicament perquè li agrada escriure, i casualment aquest segon llibre estava més o manco acabat fa quasi dos anys, però va arribar la pandèmia i tot es va aturar. Realment, fa dos anys i pico vaig llegir que se celebrava el 500 aniversari de la fundació de la ciutat de l’Havana i vaig pensar que tenia ganes d’escriure una mica més sobre Cuba, perquè ja n’havia fet una mica de referència en el llibre anterior, parlant de l’emigració, però volia parlar sobre el que havia representat la Guerra de Cuba per a la nostra societat rural eivissenca.
A L’Emigrant es va inspirar en el seu avi, que va emigrar a Nova York. Té també familiars que emigraren a Cuba?
Que jo sàpiga, no. Algun amic m’ho ha preguntat, però aquesta vegada la novel·la no es basa en una experiència personal. La vaig escriure d’aquest tema perquè em venia de gust, influït pel 500 aniversari de l’Havana i perquè el tema de la immigració està molt relacionat amb Cuba i les Antilles. Tanmateix, aquesta vegada no hi ha referències familiars.
Tornar a Balansat és una novel·la històrica, es nota que ha hagut d’investigar per a poder plasmar el context històric de la Guerra de Cuba.
Sí, realment és una novel·la històrica. No sé si és pel fet de viure fora d’Eivissa -encara que estigui prop, perquè visc a Palma fa molts d’anys-, però tot el que fa referència a la societat rural, que és en la que jo vaig néixer i créixer, m’interessa molt. Sobretot la petita història, la història menuda, la de la gent del carrer. Però clar, no som historiador, i l’única manera que tenc de parlar-ne és inventant una trama per a poder dotar-ho de contingut. En el llibre tampoc hi ha molts episodis bèl·lics i actes de guerra; aprofit, en canvi, per intentar reflectir com era la societat rural eivissenca i com es va veure afectada per la Guerra de Cuba, quina era la situació que es vivia aquí, a Eivissa.
Quins diria que foren els canvis més potents per als eivissencs en aquella època?
Pel que fa a la Guerra de Cuba, pens que aquella civilització rural nostra la va veure principalment com una gran desgràcia. El camp eivissenc va pagar un preu alt en vides humanes, morts i ferits; va pagar un preu molt alt en empobriment i, en canvi, no va rebre res. Tal vegada algun financer o alguna fortuna va fer sous, però la societat del camp, el pagès eivissenc, ho va viure com una tragèdia i res de bo en va sortir de tot allò.
De fet, allò va deixar empremta en la cultura popular eivissenca. Hi ha dites i cançons, com s’inclou al llibre, que esmenten Cuba i l’Havana. És a dir, allò va quedar molt gravat en la ment de la gent, no?
Clar, perquè, a més a més, Cuba era una de les riqueses que tenia llavors l'»Imperi» espanyol. Cuba era una terra rica i que produïa, i anar a fer fortuna allí era, o podia ser, un signe de prosperitat. Perdre això de cop i de mala manera va suposar un trencament dolorós, es va viure com un empobriment, com un drama.
La novel·la comença amb el flashback d’un hoteler de Sant Miquel, que li fa traslladar-se a la Guerra de Cuba. La intenció era reflectir l’evolució d’Eivissa, des d’aquella guerra fins a l’arribada del turisme?
Sí, és això. L’hoteler és un descendent, tres o quatre generacions per davall, d’uns dels joves protagonistes. De fet, en el llibre també aprofit per reviure una mica una cosa que jo vaig viure quan era un al·lot, que fou la primera gran arribada de turistes a Eivissa. Estic parlant de finals dels cinquanta i dels seixanta, i successivament, fins als vuitanta i noranta, quan la planta hotelera ja va quedar més o manco consolidada. Això va tenir un fort impacte en la societat de l’illa. Tenc algunes experiències de companys d’escola i aprofit per parlar-ne també una mica en el llibre.
Per què creu que és important que les noves generacions coneguin el que va passar a Eivissa arran de la Guerra de Cuba?
Crec que és necessari que mantinguem coneixement i constància de les nostres arrels, nosaltres estam on estam ara i som on som perquè gent de tres o quatre generacions enrere feren o deixaren de fer determinades coses. Segurament als nostres joves, a la generació dels meus nets, aquesta cosa ja els hi quedarà tan llunyana que els hi semblarà una cosa d’alienígenes. De tota manera, aspir que quedi alguna constància d’això, més que res per una qüestió de respecte cap als nostres avantpassats. Jo, que vaig néixer a la pagesia, record que els majors i els avantpassats eren una institució molt respectada, i esper haver contribuït a mantenir el respecte cap a aquesta gent.
Viu molt prop d’Eivissa, però l’enyora? Com la veu ara?
L’enyorança sempre és perpètua, encara que viure a Eivissa o a Mallorca, a efectes sociològics, és bàsicament el mateix. Tots vivim d’una societat que depèn fortament del turisme, tots estam més o manco dins el mateix vaixell. Que com veig a Eivissa? Crec que s’ha desbordat una mica. Qui serà el primer que digui que sobra gent? Perquè crec que sobra gent aquí i a Mallorca, no ho personalitzo només en Eivissa. Segurament a Menorca no tant i s’han salvat un poc més. Aquí, en canvi, hem perdut una mica el control de tot això. I un altre aspecte que vivim i que no és necessàriament dolent és que tenim una immigració molt forta, i hem de ser capaços integrar-la. No vull dir que algú que arribi a Eivissa hagi de començar a parlar automàticament en eivissenc, però sí que hauríem de ser capaços de fer-los estimar la nostra cultura i també la nostra llengua, fins allà on sigui possible. En lloc d’apartar-los, cosa que malauradament la nostra societat ha fet, perquè hi ha qui diu que els de fora venen a llevar-nos la feina, visió amb la qual estic en absolut desacord, hauríem de ser capaços d’integrar-los. Jo em dic Ribas Planells i d’aquí uns quants anys persones amb llinatges com el meu en quedaran poques, però això no serà un problema si abans hem estat capaços de transmetre la nostra manera d’entendre la vida i també d’acceptar les coses bones que ens duen les persones de fora.
Si no, es creen guetos.
Sí, i això és terrible, els guetos em fan una por tremenda. El que em dona una mica d’esperança és que hi ha un grup d’eivissencs molt conscienciats. I també és cert que els que ens feim una mica vells tendim a pensar que tot el ve després de nosaltres és el diluvi. Jo veig grups de gent molt jove amb interès per defensar uns valors, i no vol dir que vulguin tornar a viure com al segle XIX, ni molt manco, però tampoc tirar-ho tot per la borda i deixar que es perdin moltes coses pel desguàs de la història.
