Aquesta revista Baleares (n’hi hagué d’altres amb aquest nom) es publicà a Mallorca entre 1917 i 1925. Entre les moltes notícies de Mallorca, de manera esporàdica treia alguna crònica de Menorca i d’Eivissa. Hi destaquen les il·lustracions (dibuixos i fotografies), algunes fetes per eivissencs il·lustres com Narcís Puget, Viñets, Josep Costa Ferrer (Picarol) o la que va aparèixer en portada del número publicat el 10 de desembre de 1918 (en aquella època apareixia cada deu dies) signada per Isidoro Roig i que apareix al peu d’aquest paràgraf. Llavors, a l’interior, no hi havia cap notícia eivissenca, però no per repetida en tantes publicacions del primer terç del segle XX i posteriors, no deixa de ser polida aquesta imatge de sa Penya.
Però ara i en tant hi apareixien cròniques d’esdeveniments a Eivissa. Com hem dit repetidament en aquesta secció “Passant revista” (de la qual han aparegut ja més de trenta articles) part de la vida social dels eivissencs es feia cap a la banda del port, la Marina i el passeig de s’Alamera i d’això n’hi ha també múltiples testimonis literaris i fotogràfics.
La gent assistia regularment a “veure es vapor quan ve”, però si el viatge, com és el cas, era fora de programació, encara hi havia més expectació.
Aquí tornam a recuperar una crònica d’un molt jove Miquel Àngel Colomar¹ (1903 – 1970), devia tenir cap a 17 anys quan va enviar cap a Palma l’article titulat “Desde Ibiza: Festejos de San Juan y San Pedro”.
La informació és monogràfica sobre l’arribada des del port d’Alger de dos-cents emigrants eivissencs a bord del Syros per visitar Eivissa i Formentera i retrobar-se amb les seues famílies.
Després de llegir-la en podem treure diferents conclusions: Una, la importància i la història que havien arribat a tenir aquestes festivitats de Sant Joan i Sant Pere a la ciutat d’Eivissa, ara diluïdes. Sant Joan només se celebra, perquè és festa al calendari laboral i es pot fer una gran festada, al municipi de Sant Joan de Labritja i s’ha de remarcar la recuperació que n’ha fet l’Institut d’Estudis Eivissencs i cada vegada més associacions de vesins i alguna administració.
La segona i més important, l’arribada a Eivissa en una excursió de “dos-cents excursionistes eivissencs i quaranta de forasters (…). Aquestos eivissencs estan establerts a Alger” ², diu a la seua crònica Colomar.
Els emigrants eivissencs que feren aquest “viatge d’enyorança” varen estar a l’illa entre el 22 i el 26 de juny de 1920, en què tornaren cap a la llavors colònia francesa. Per això als actes oficials hi hagué presència del vicecònsol de França, Ignasi Wallis, i el president d’una associació que es mereix una investigació a fons, com era la Sociedad Ibicencos Unidos de Argel, així com el president de la Cambra Espanyola de Comerç a Alger, el mallorquí Sr. Sitges.
Diu la crònica que a la recepció es va destapar xampany francès al Círculo Artístico i posteriorment feren excursions a Sant Antoni i a Sant Francesc Xavier “amb bon humor i molta festa”.
La memòria dels eivissencs i formenterers és molt fràgil (i selectiva): molta gent va deixar les Pitiüses el primer terç del segle XX cap a Amèrica sobretot (per buscar feina, n’hi ha estudis monogràfics com Formenterers a Montevideo de l’enyorat Jaume Verdera) i després de la Guerra (cap a Alger també molts en un llaütet per no ser represaliats). De ben segur que no tots els pitiüsos que se n’anaren eren “bons”, així com tampoc no són “dolents” tots els que es juguen la vida per arribar a les nostres illes.
¹ Si en voleu una informació biogràfica més completa, li vaig dedicar el meu article d’El Pitiús 2025: “Notícia de Miquel Àngel Colomar a Eivissa”.
² És habitual, encara ara, sobretot en els parlants de més edat, referir-se a Algèria com Alger (nom de la capital) al català d’Eivissa.
Joan-Albert Ribas
