El curs 2021-2022 ha estat el darrer en què Marià Torres Torres (Sant Antoni de Portmany, 1957) ha exercit de professor a l’Institut Quartó de Portmany, on va ser director entre 1988 i 2004. Després de mitja vida dedicada a la docència, es jubila, però assegura que no té por d’avorrir-se. Tal com explica a Noudiari en un bar de la plaça de l’Església de Sant Antoni, té diversos projectes en marxa. Continuarà investigant, escrivint i llegint molt. Des de l’any 1982 és catedràtic de llengua catalana i literatura i ha impartit docència a diferents centres educatius de l’illa d’Eivissa. A més a més, fins avui dia ha publicat al voltant d’una vintena de llibres. La seua tasca intel·lectual s’ha desenvolupat en diferents àmbits (lingüística, història, teatre, poesia, antropologia…) i és col·laborador de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. També s’ha dedicat a la política amb el Partit Socialista.
Durant l’entrevista, en què es fa balanç de tota la seua trajectòria, assegura que sempre ha estat un professor entregat i que estima als seus alumnes, amb els que, sovint, després del seu recorregut acadèmic, manté el contacte. L’any 2019, Torres va rebre la Medalla d’Or de Sant Antoni.
Aquest curs que deixam enrere és el darrer en què vostè ha exercit de professor. Quines són les sensacions ara mateix?
La veritat és que, tal com he comentat amb els meus amics, si hagués pogut continuar, segurament ho hauria fet, ja que em sent en plena forma. No estic cremat ni res, però ja em tocava jubilar-me perquè tenc seixanta-cinc anys i no podia allargar-ho més. Així i tot, em sent amb molta força i moral.
De tota manera, supòs que continuarà fent altres coses. Té nous projectes de publicacions en ment?
Sí, el que faig ara és canviar d’escenari, deixar les aules, però tenc molts centres d’interès i projectes en marxa. Tendré temps per llegir encara més, també per anar fent les meues investigacions, revisar coses i viatjar, que és una altra de les coses que sempre m’ha agradat. Ara estic treballant en un llibre que fa temps que tenia dins un calaix. Encara no té un títol tancat, però versarà sobre la literatura popular d’Eivissa i Formentera; i una altra idea és fer un llibre sobre la història del teatre a les Pitiüses, cosa que encara no s’ha fet. Són dos projectes bastant avançats, perquè en el seu moment vaig publicar articles sobre aquests temes i que han quedat perduts dins revistes i diaris. La idea és unir-los tots i afegir-ne alguns d’inèdits, de manera que pugui donar una visió prou interessant de la matèria. D’altra banda, vull fer alguna cosa amb l’etnobotànica. Ja en vaig publicar un tast, un article, a la revista Eivissa, demostrant que tot el món de la botànica és fantàstic: tens tota una literatura, llengua, creences, mitologia, propietats curatives, art…, És una matèria interdisciplinària. Pens que això és un treball d’equip, així que m’agradaria investigar sobre el tema amb altres persones. Jo el començaré perquè l’etnobotànica m’apassiona. Aquesta no és una idea avançada com les altres, m’hi he de posar. Són moltes coses en total, així que no em preocupa avorrir-me.
Sempre he tengut un gran respecte per als alumnes, per a mi tots ells són de primera i me’ls estim molt
Com ha viscut la docència?
M’hi he entregat tota la vida. És cert que és una feina estressant, però jo som dels que pensa que un cert grau d’estrès és necessari per a mantenir-te viu. Sempre he entès que estar dins les aules dia a dia i hora per hora és un repte, perquè fins al darrer dia de classe he tengut clar que quan entraves dins una aula, mai sabries que et trobaries allí. Els alumnes cada dia respiren d’una manera diferent, i a vegades tens preparades unes activitats molt interessants i quan entres a classe veus que aquell dia no és l’oportú per a dur-les a terme. No t’has d’enfonsar, sinó deixar-ho per l’endemà. Aquesta sensació l’he tengut des del primer dia fins al darrer. A més, sempre he tengut un gran respecte per als alumnes, fins i tot per aquells que en deim «dolents». Per a mi tots ells són de primera i me’ls estim molt.
Al llarg del seu recorregut, ha fet feina en diferents àrees: docència, teatre, llengua, cultura popular, investigació, història… què és el que li ha fet ser més feliç?
La meua feina i especialitat és la llengua i literatura catalana. L’any 80 vaig presentar la meua tesi de llicenciatura, dirigida pel doctor Badia i Margarit i titulada Aspectes sociolingüístics de la cançó popular tradicional eivissenca: la vocal neutra. Per tant, ja vaig tocar els dos meus grans temes d’interès: la llengua i la literatura popular, el cançoner; dues coses que mai he abandonat. Fou un treball inèdit i tal vegada algun dia es publicarà. Després, amb la recerca, investigant tant en literatura com en textos que em servien per a fer una anàlisi lingüística, em vaig trobar amb totes les coses interessants de la vida quotidiana, i aquí ja estam parlant d’antropologia, disciplina de la qual vaig acabar publicant dos volums, concretament, dos volums sobre antropologia cultural [Antropologia d’Eivissa i Formentera. Mitologia, creences, festes, costums (1998), Antropologia d’Eivissa i Formentera. Herbes, pastors, ses matances (1999)]. A més, en tenc un tercer sobre antropologia social que pot sortir en qualsevol moment.
Recorda en quin moment va començar a interessar-se conscientment per la cultura?
Ho record claríssimament, això va començar quan encara era molt petit. Sempre he viscut a Sant Antoni i no hi havia cap institut, però vaig decidir fer el batxiller de llavors al seminari d’Eivissa. Allí vaig tenir la sort, en el segons curs, amb dotze anys, de tenir com a professor a l’historiador Joan Marí Cardona, que ens impartia Geografia i Història. Va ser ell qui em va encomanar aquest interès per la història i per la llengua. Ens passàvem moltes hores a l’arxiu de la Catedral, ajudant-lo, classificant diaris antics i també amb les magnífiques excursions que fèiem en bicicleta per tota l’illa, durant els dissabtes al matí. Era quan ell estava treballant amb el seu primer llibre, La conquesta catalana de 1235, i anava fent el perfil de cada puig per fer un dibuix dels antics quartons, i aquestes excursions eren per a localitzar les fites. Sortíem en bicicleta des de qualsevol punt d’Eivissa i les seues explicacions eren una classe vivent in situ. Buscant les fites, vàrem descobrir tota la història d’Eivissa.
Sempre he tret als alumnes de les aules i, sens dubte, això és per haver tingut de professor a Joan Marí Cardona
I qui li va despertar l’interès per la docència?
Aquesta altra vocació em va sorgir una mica endavant. De tota manera, jo tota la vida he tret als alumnes de les aules i, sens dubte, això és cosa de la meua experiència amb Joan Marí. Tot i això, segurament la meua passió per ensenyar dins les aules ve d’un catedràtic de llatí que vaig tenir a Santa Maria, Pascual García, i de la gran filòsofa Llanos Lozano, així com de Gabriel Sorá. D’estratègies d’aula tenc molt bon record de Joan Marí Tur ‘Botja’, que ens donava llengua i literatura.
I a ca seua, hi havia capital cultural?
No, a casa teníem un forn de fa, Can Rafal, i no hi havia aquest ambient de cultura. Quan vaig començar a estudiar a Barcelona em vaig proposar tenir una bona biblioteca, i ara en tenc una d’uns 12.000 volums, aproximadament. N’estic molt content, és la meua font de nutrició a partir d’ara. Només de pensar que tenc tot el temps del món per a ordenar llibres, revisar-los, ordenar-los, obrir-los… això ja m’ompli de satisfacció.
Em sap mal sentir segons quins comentaris sobre la vida política, pens que les persones que s’hi entreguen haurien de tenir un reconeixement social
Vostè també s’ha dedicat a la política. Com la veu ara?
Des de principis dels anys vuitanta soc militant de Socialistes d’Eivissa. He estat regidor de l’oposició a l’Ajuntament de Sant Antoni i conseller de Cultura i Educació al Consell d’Eivissa entre el 2007 i el 2011, amb Xico Tarrés com a president. El que em sap mal és veure com es tracta la vida política des del carrer, des del descrèdit. No dic que no hi hagi motiu, perquè s’han fet coses incorrectes i indecents, però crec que participar en la política és una experiència molt humana i molt noble, ho recoman a qualsevol persona. Em sap mal sentir segons quins comentaris sobre la vida política, pens que les persones que s’hi entreguen haurien de tenir un reconeixement social. Si fan coses malament, que vagin als jutjats i paguin el que toqui, sens dubte, però no tots som iguals i no tot s’hi val. D’altra banda, és cert que arran d’aquest desencant es veu una desafecció política, la gent perd interès, i ja no per entrar en unes llistes electorals o en unes institucions, sinó per la mateixa participació ciutadana. Als 70 i 80 hi havia febre de participació en les associacions de veïns, en les associacions culturals i juvenils i dins les escoles i instituts. Tot això s’ha desinflat. De fet, el PP pràcticament va eliminar els consells escolars, per això a vegades crec que des del món de l’alta política també s’està fomentant aquesta desafecció política.
És molt més fàcil aplicar qualsevol projecte d’activitat econòmica que crear una biblioteca
Sobretot durant la pandèmia, una part de la societat ha pensat que la cultura no era una prioritat, que s’havia de mirar únicament per les necessitats immediates de la gent, per allò que en diuen «les coses del menjar». Com ho veu, això?
En l’àmbit concret d’Eivissa i les Illes, és molt greu, perquè hi ha una tendència a posar-ho tot a disposició del turisme. A Espanya, dins del món de la política, crec que la cultura no es valora com tocaria. Veig, per exemple, que és molt més fàcil aplicar qualsevol projecte d’activitat econòmica, en l’àmbit local, que crear una biblioteca; això últim és molt difícil. Un projecte que m’hauria agradat veure i que estava enllestit quan vaig ser conseller, va ser fer una gran biblioteca i arxiu insular. Vàrem cedir el solar i el Ministeri de Cultura, que era qui ho havia de pagar, tenia un projecte que estava a punt d’entrar en pressupostos. Però no va ser possible perquè vam sortir del consell, ja que el PP va guanyar les eleccions. Pens que aquest és un projecte d’interès d’illa, i continuu creient que és prioritari, però veig que en l’àmbit polític no es veu així.
L’altre dia el pintor Enric Riera comentava en una entrevista a Noudiari que només es pot ser universal estant arrelat a la teua terra. Vostè ha escrit molt sobre Sant Antoni, i alhora també sobre temes universals. A Terra endins, mar enllà, per exemple, parla sobre amor, amistat, la vellesa…
Justament la poesia treballa damunt dels sentiments humans, un llenguatge universal que mai s’esgotarà. A més, els lectors també agraeixin que aquests sentiments estiguin adscrits dins una geografia, dins un entorn proper i contextualitzats. Efectivament, l’amor, la mort, la vellesa, la preocupació i la solidaritat amb altres persones o altres pobles són temes universals. Terra endins, mar enllà és una publicació que ha llegit moltíssima gent que jo mai m’hauria imaginat que s’interessassin per obrir un llibre i llegir poesia i, a més, en català. Gent de sant Antoni m’aturava pel carrer, fa anys, quan va sortir el llibre [2018], i em deia: «M’agrada molt com tractes el tema de l’amor» o «M’hi identific molt, en aquests moments«. Això a mi m’ompli de satisfacció.
En el cas de Sant Antoni de Portmany. Notes per a la història [2019], que és el meu darrer llibre, va passar el mateix. L’encert va ser posar-hi més de 350 fotografies de la vida quotidiana, on surt moltíssima gent, amb uns peus molt explícits, de manera que el llibre es pot llegir des de dos punts de vista: des del text, o mirant fotos i els peus, i s’interessa un tema, entres dins el capítol corresponent. Tothom s’hi identificava o se sentia part d’aquest llibre, perquè hi trobava a la seua güela en alguna imatge, per exemple, o per coses semblants. Que la gent arribi a identificar-se com a part de la història d’un poble és una experiència molt polida que no havia vist amb altres llibres. Aquesta publicació va néixer arran tota la informació històrica que m’havia trobat durant les meues investigacions filològiques, de lingüística. Tenia un arxiu important amb moltes notes sobre la història de Sant Antoni, des de la prehistòria fins a l’any 2000, i llavors vaig pensar que ja era el moment de donar a conèixer-la.
Com ha estat tenir d’editors a Miquel Costa i Ramon Mayol?
He tengut la sort de coincidir amb aquestes dues empreses editorials, empreses que naturalment tenen nom i cognoms. Jo mai he volgut deixar la meua feina a qualsevol banda. Sabia a qui ho donava, ambdós són persones molt responsables i estan compromesos amb la llengua i cultura catalanes d’Eivissa, així que jo també em sent amb el deure de col·laborar amb ells.
Quins llibres té ara mateix a la tauleta de nit o al seu escriptori?
En tenc tres en marxa. Un el vaig acabar ahir mateix [diumenge]: Tornar a Balansat, una novel·la de Bernat Ribas editada per Miquel Costa. És ficció, però és molt interessant la informació i documentació que dona sobre com vivien els eivissencs que anaven a la Guerra de Cuba. Estic llegint també les cartes d’Epicur, que és un personatge fascinant de la història de la humanitat. El tercer és un llibre del Pare Palau que es titula Mis relaciones con la Iglesia. Versa sobre tots els impulsos espirituals que va viure.
