Oti Corona/ Els homes que siguin pares a partir de l’1 d’abril estan d’enhorabona: tindran vuit setmanes de permís paternal. L’any 2021, aquestes setmanes hauran augmentat fins les setze, igualant així el permís de les mares. D’aquí a poc, doncs, homes i dones gaudirem del mateix temps de permís per tenir cura dels fills tot i que només les dones haurem passat per un embaràs, un part i un postpart.
El meu jo feminista està de festa: ja he vist uns quants senyors protestant perquè això d’obligar-los a marxar cap a casa a cuidar els seus fills ni més ni menys que vuit setmanasses atempta contra la seva llibertat. Veure homes queixant-se perquè els obliguen a cuidar d’algú em produeix un plaer tan gran que em costa no posar-me a roncar com un gat. En canvi, el meu jo persona, tot i estar a favor d’aquests permisos obligatoris pels pares, troba unes quantes fissures en aquest pla.
La primera, el fet que la cura d’un recent nascut es contempli des d’un punt de vista laboral, sense tenir en compte les preferències del bebè. No ens enganyem: els nadons prefereixen estar amb la mare. Recordeu aquella sèrie de dinosaures en què el bebè de la família cridava com un boig Tu no mami! a tot el que se li apropava, el seu pare inclòs? Doncs els bebès són així: hi ha la mare, i després ve la resta del món. Ja és mala sort. La bona notícia és que els nadons no parlen ni voten, de manera que ens oblidem d’allargar les pírriques setze setmanes que té la mare, i afegim permís al pare. Ella potser encara estarà patint les molèsties causades per l’episiotomia o no s’haurà acabat de recuperar d’una cesària, mentre que ell no ha patit cap canvi físic ni s’ha de recuperar de res. Tant hi fa. El que importa és que tots siguem iguals, no?
La següent fissura és, més que una fissura, una clivella (sí, ara parlaré de lactància materna, i sí, és un acudit molt dolent). Les setze setmanes de permís maternal dificulten les mares que volen alletar complir amb el mínim de sis mesos de lactància materna exclusiva que recomana l’OMS. Dic jo que, abans d’ampliar el permís per al pare, estaria bé que es gastessin els diners en garantir que les dones puguin alletar els seus fills seguint les directrius d’aquest organisme internacional.
Una altra esquerda que trobo en el pla dels permisos obligatoris pel papa és l’escàs interès que la immensa majoria d’homes sol mostrar per canviar hores de feina cobrant per hores de criança sense cobrar, un pas que sí hem fet les dones. Des que existeixen les lleis de conciliació no hi ha res que hagi impedit al pare reduir-se la jornada laboral o fer una part del permís maternal: només les sis setmanes posteriors al part són obligatòries per a la mare, mentre que la resta de permisos es poden compartir.
I la darrera fissura és que la insistència per cuidar se centri en bebès. No s’ha de cuidar a ningú més? Per què no s’han instaurat permisos iguals i intransferibles per cuidar l’àvia o el germà dependent? Serà que aquestes tasques no són tan gratificants? És més: per què només permisos per cuidar nens quan són tan petits? I quan tenen dos, tres, quatre, nou, dotze anys? Perquè no uns permisos obligatoris per portar-los a la pediatra? I per anar a les entrevistes amb la mestra?
Sóc conscient de les bones intencions que hi ha darrere la implantació d’aquests permisos. Es tracta d’obligar els homes a cuidar durant unes setmanes per tal que els empresaris també els tinguin mania a ells, i no només a les dones, quan estan en edat de procrear. Molt lloable. Llàstima que aquesta llei cau en el mateix error que la resta de mesures sobre conciliació: situa el món laboral com a eix vertebrador de la societat, oblidant que allò que ens fa humans –estimar, cuidar, criar –és el que s’hauria de situar com a centre de les nostres vides.
El problema d’arrel és que el món laboral és el centre de la societat i tot ha de girar entorn ell.