@D.V: Trobàvem a faltar teatre de primera divisió a Eivissa. Quan teníem recursos, per Can Ventosa havien passat premis Max i els títols més destacats de la temporada teatral de Barcelona i Madrid. Ara costa més que arribin obres i, quan ho fan, sembla que se t’eixamplin els pulmons -i perdó per la cursileria insofrible que acabo d’escriure-.
Dit això, ‘Un trozo invisible de este mundo’ és una peça extraordinària. Els cinc monòlegs que constitueixen l’obra -quatre d’ells interpretats per Juan Diego Botto, l’altre per Àstrid Jones- són impecables. Són uns textos que ens parlen de desarrelament, dels qui es mouen pel món, dels qui intenten que la gent es quedi on està, dels qui donen tombs i intenten trobar una casa lluny de casa, dels qui per moltes experiències que acumulin saben que no aprendran res perquè la realitat és massa inabarcable per aprendre res.
‘Un trozo invisible de este mundo’ ens parla d’immigració, i ho fa a través de cinc monòlegs que són cinc diàlegs. Juan Diego Botto es posa a al pell d’un funcionari de duanes odiós i dolorosament humà; d’un immigrant argentí que es busca la vida i que intenta estalviar per endegar un negoci al seu país; és un home que pateix tortures durant la dictadura militar i després s’encarna en el nebot d’aquest, obligat a dur una vida nòmada, pelant patates, fent pizzes i compartint borratxeres amb altres emigrants que sospiten que la seva pàtria fa temps que va deixar de ser-ho.
Entremig, tenim la història de la dona subsahariana. Àstrid Jones és una dona que és moltes dones. Es transforma en una mare que intenta a explicar-li al seu fill per què va marxar a Europa, i és també totes les dones que es troba al seu camí, és la seva àvia, és la companya que l’ajuda, és la companya de cel·la que s’està morint, és la dona que l’estafa, és qui l’hi ofereix la mà i qui li treu el pa. És ella i és tothom, i es fica el públic a la butxaca. La seva interpretació és de traca.
Durant una hora i mitja, a l’escenari de Can Ventosa es va produir un autèntic ritual: la màgia del teatre. Un home i una dona es van convertir en altres homes i dones. Històries inventades es van convertir en dolorosament reals. Espectadors van decidir creure’s aquestes històries i van adoptar aquests personatges com si fossin els seus germans. I, a Can Ventosa, va brollar l’emoció i es va present la màgia, l’enorme màgia de l’escena.
Per cert, la direcció de l’obra va a càrrec de Sergio Peris-Mencheta. Qui ho aniria a dir, quan el vèiem pul·lular per “Al salir de clase”!! Per cert, la seva direcció, com tot en aquesta obra, és brillant i impecable.
