El tema sobre el qual tracta una col·laboració, diguem-ne literària, meua en el cas present, a la premsa digital, aquí mateix, a Nou Diari, és variable. La variació depén de mil subjectes que deuen estar en suspensió per les vores de l’actualitat, és a dir, de la possibilitat que s’apropa, que arriba un punt i esclata més del compte, i es torna gairebé una notícia. Marià Villangómez esmentava, molt en veu baixa, i no sense ironia, una notícia del silenci, la que encara avui perdura i té un llarg eco inacabable. Tardes que comencen amb la llum molt neta que la pluja inesperada de la nit ha fet estranyament agradosa, i fulminant en girar algunes clapes d’ombra que, després, quan ja es faci fosc, agarrotaran el pensament, perquè han passat novetats que no volíem, ni s’haurien de reproduir només amb paraules, que segurament s’escapen dels sentiments i del probable dolor o molt mala sorpresa sentida.
Abril i els que se’n van i no avisaven. Tal volta el nostre desinterés per allò que se situa una mica més enllà d’on hi hem posat el centre gravitatori, la zona d’interessos més personals, la que retalla amb exclusió la part forana, o potser el centre inabordable de la ciutat que mai va ser blanca, allí on hi viuen els altres, i campi qui pugui, o una felicitat semblant. Se n’anaven. Se’n van. Se n’estan anant. El temps, desmesurat pelacanyes.
Consult sobre si la vida ha passat realment mentre aquella persona que coneguérem fa anys ara ja no hi és, i ho acabam de saber, que ja no hi és, ni hi tornarà a ser. No ens véiem mai, des de fa massa temps. No ens creuàvem pels carrers. No en sabíem res del que ens passava o deixava de passar. No diré el seu nom, perquè tots els coneixíeu, i segurament us sap tant de greu com a mi que ja no hi sigui. També hi ha algú altre, en aquest cas que va ser un referent intel·lectual i polític, immens en les seues capacitats dilucidatòries de l’esperit incorporable a l’ànima humana, i un mestre segur de molts de sabers que no han de quedar mai ocults. Això ve de quan hi havia la filosofia dels verbs mal conjugats, en un català anòmal que no ens varen ensenyar a l’escola, i que aprenguérem sense disciplina suficient, però amb il·lusió i entusiasme, amagats sota la modèstia de qui se sap bastant sotmés, i amb la llibertat d’expressió reduïda a mínims, sempre en una llengua tan vella com la que empraren Ramon Llull i Ausiàs March i, en el personalisme al qual m’estic referint, Josep-Maria Terricabras (1946-2024).
“Tenir present la millora dels drets col·lectius ens pot fer avançar. Jo, en contra de l’opinió de molts -la qual cosa m’hauria de fer pensar que estic equivocat, però no m’ho fa pensar-, defenso que només hi ha drets col·lectius. La majoria defensa que només hi ha drets individuals. De vegades pensem a través de clixés prefabricats.” Teresa Pous conversa amb Josep-Maria Terricabras (Pensar, dialogar, fer en una Catalunya millor, Ara Llibres, Barcelona, 2013)
“És evident que els humans, a més dels mites clàssics, també hem desenvolupat altres estratègies per aclarir coses, per exemple, la ciència, la tècnica, la filosofia, la religió, la mística o la poesia; però això no ens ha de dur a pensar que aquestes llums són pura llum o que les obscuritats del món i del coneixement poden desaparèixer sense deixar rastre. De sempre, els humans ens volem orientar, en un món que no entenem, que ens admira i que ens fa por, però que volem controlar.” Josep-Maria Terricabras ( Raons i tòpics. Catalanisme i anticatalanisme, Edicions La Campana, Barcelona, 2001)
Bartomeu Ribes
