La sorpresa no s’escriu, ni pot descriure’s amb rotunditat ni placidesa, perquè se rep per diferents vies que no són mai les de l’exploració personal, sinó les imposades pel classicisme de les notes obituàries que li dedicam a qui ja no hi és i això ens descentra, ens descompon, ens arrossega on no hi haurà res que salvi la mancança, l’enyorament, el gust irracional d’un colp de porta tancada sempre amb ràbia i mala educació.
Àlex Susanna (1957-2024), amb la clarividència de qui respecta el missatge sempre com a comunicació i empatia amb els altres, ja ens havia avisat, amb la seua insuportabilitat cap a la mala educació que regna en aquest món nostre, sobre la seua crònica, tampoc no tan allunyada del millor realisme màgic de Gabriel García Márquez, de la pròpia mort anunciada, sense música ni platerets. A qui li molesta la previsibilitat explicada amb un llenguatge de clarors anticipades? La fòrmula irregular del final de cadascú, allí on les matemàtiques lliguen amb l’absurd caracontent dels Germans Marx, ara m’ha fet entendre, just una mica millor, un dels “Pensaments”, segurament incorruptible, prou tranquil·litzador, de Blaise Pascal: Si on est trop jeune, on ne juge pas bien; trop vieil, de même.
Reduir la vida i l’obra d’una persona amb les capacitats d’Àlex Susanna a una tirallonga de mèrits seria massa intrascendent per a una cultura literària catalana, la nostra, tan desvalguda encara, a pesar d’ocupar el centre i la perifèria en una espècie de sortida eterna del laberint que si no du a l’infern, tampoc no mostra la direcció exacta cap a la glòria.
Viatger nascut a Barcelona i finat a Gelida, a l’Alt Penedès, el seu multifacetisme intel·lectual no deixava de ser res altre que un fervor, no per inaudit mica sobrancer, envers el coneixement i la pràctica de l’escriptura considerada, com no podia ser d’altra manera, i això quan la banalitat i el mal gust voldrien imperar arreu, com una de les belles arts.
Deixeble confés de Marià Manent, aglutinador a contratemps del Noucentisme amb la pintura visceral de les transicions que fan vanguàrdia i guàrdia de la reflexió, de les que, tanmateix, no salvaran de l’esfondrament Venècia, i tampoc el món que no deixa perdre el temps i, per tant, crear més vida nova, més vida viva.
El seu apropament i reverència cap a Marià Villangómez, insubstituïble tòtem literari, varen fer possible l’edició merescudíssima de la Poesia Completa, de qui va ser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1989. I seguint el ritme que l’escola del gran mestre eivissenc va fecundar i animar fins a la categoria del bo i millor, Àlex Susanna també va ser el propulsor de l’Antologia Poètica de Toni Roca, la que amb el títol de Contra l’autodestrucció va publicar-se a la mateixa col·lecció de la barcelonina Editorial Viena, ara fa poc més de quatre anys.
Sabíem que durant anys va fer de gestor cultural on la frontera de l’art frega amb el poder, poeta i autor de dietaris que sempre ens conviden a una literatura que ens fa sens dubte més persones. També va ser un molt bon traductor de Louis Aragon, de Paul Valéry, d’uns memorables Quatre Quartets de T.S.Eliot, i no acabaríem.
El viatge de l’amor
vol tanta embranzida com càlcul:
si no, el plaer es deixata en oblit
i res no pot sorprendre’ns
perquè res no ha estat previst.
Bartomeu Ribes
