Any Fuster, per Bernat Joan i Marí

Enguany es compleixen cent anys del naixement de l’assagista més destacat de la literatura catalana del segle XX. Em referesc, no fa falta dir-ho, a Joan Fuster, l’autor de Nosaltres, els valencians. No crec equivocar-me si dic que Fuster ha estat probablement l’autor més influent de les nostres lletres durant la segona meitat del segle XX i que ha marcat no només el devenir de la cultura catalana al País Valencià, sinó, tal i com ell pretenia, al conjunt dels Països Catalans. 

Joan Fuster va ser una persona de grandíssima curiositat. Llicenciat en Dret, ja als anys cinquantes el trobam indagant sobre el bandolerisme del segle XVII, sobre Joan Serrallonga i d’altres mites de l’època, sobre els sermons de Vicent Ferrer, sobre la dualitat del País Valencià (heretada de la conquesta del segle XIII), sobre la identitat col·lectiva dels valencians, sobre la Il·lustració francesa i l’escàs impacte que va tenir a Espanya… i sobre mil temes més, de tota casta i condició. 

Fuster ens presenta el País Valencià com un “país a mig fer” (cosa que pens que es podria dir de tots tres països de la nostra nació) i indaga sobre les raons que han marcat tan grans diferències d’autoreconeixement cultural entre el País Valencià i la Catalunya de les quatre províncies. Amb una aguda percepció de la psicologia col·lectiva, exposa els complexos compartits, les pors que tenallen l’acció col·lectiva, la tendència a acomodar-se als que manen per no rebre més i més cada vegada, la manca d’iniciativa per autogovernar-se, o l’origen del secessionisme lingüístic a la seua àrea dels nostres països. 

He de reconèixer que Fuster ha estat un personatge que sempre m’ha fascinat. Per la seua capacitat intel·lectual, pel seu coneixement de la nostra nació, pel seu universalisme i, sobretot, per la seua actitud vital. Perquè Fuster no era un intel·lectual de saló, ni un diletant més o manco situat en una torre d’ívori, sinó un ciutadà combatiu, que no defugia la polèmica, extraordinàriament civilitzat en un país en una època que no ho eren gaire. Hereu de la Il·lustració, volterià, liberal autèntic, bon dialogador (i capaç de canviar una opinió, si trobava que les raons de l’altre eren suficientment de pes), activista per la llengua i la cultura del seu país que és el nostre, poc contemporitzador amb els poderosos, crític amb aquells que podien fer-li mal, no gens adaptatiu a les misèries de la seua societat, Joan Fuster és, per mi, un dels exemples de civisme més destacats de la nostra part del món. 

Per això trob molt encertat que un grapat d’entitats, d’arreu dels Països Catalans, i institucions diverses, hagin convergit a l’hora de posar en marxa activitats per a l’Any Fuster. Una part de les quals, evidentment, s’hauran de celebrar a Eivissa, que no en pot quedar al marge de cap de les maneres.