L’expansionisme àrab ha estat una constant des del segle VII de la nostra era. Situem-nos un parell de segles abans i trobarem, per exemple, que els països on el cristianisme s’havia expandit en primer lloc eren Armènia, Geòrgia i Síria. A Síria, fins al segle XX, hi havia una clara majoria cristiana. Avui, els cristians hi són una minoria superminoritària, mentre que els musulmans han colonitzat completament el país.
Quelcom de semblant ha passat amb el nord d’Àfrica, on avui els àrabs constitueixen una clara majoria, però, no fa tant de temps, tampoc no era així. Els pobladors majoritaris d’un temps, els amazics, avui constitueixen una minoria que, a determinats llocs, es troba totalment residualitzada i fins i tot en perill de dissolució. Ens trobam, emperò, que bona part dels amazics reclamen els seus drets als territoris d’origen: el Rif, la Cabília, les terres dels tuaregs, etc. A les Canàries, tot siga dit de passada, l’eficiència colonial castellana els va esborrar del mapa ja fa segles.
En aquest context expansionista, em fa por que algunes administracions occidentals es puguin dedicar a reforçar l’arabització dels amazics, tant si els agrada com si no. Estic pensant en el programa d’ensenyament de l’àrab que duu endavant el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Tenint en compte que la meitat dels nordafricans que viuen a Catalunya (o més) són d’origen amazic, juntament amb l’àrab també s’hauria de donar la possibilitat d’aprendre amazic.
La reflexió serveix, per descomptat, ben igualment, per a Eivissa i per al conjunt de les Illes Balears. Hem d’anar alerta a no confondre el respecte amb la cultura d’origen dels nouvinguts amb l’assumpció dels imperialismes que imperen als seus països.
Perquè no només els Estats Units viuen d’imperialisme, sinó que en destil·len molts més estats, alguns de més acostats, si més no geogràficament, a nosaltres.
BERNAT JOAN I MARÍ
