Es camí cap a sa platja era recte, d’un recte autopista hacia el cielo, hacia la mar que tot ho envolta, flanquejat per tovalloles de colors tan vius que pareixia que tot s’estiu es poble estava de festa, esteses a assecar damunt ses baranes des balcons i que eren com sa meua tristor de preadolescent, que es dies eixuts i clars una alegria infantil l’evaporava de seguida, però aquells altres dies tan freqüents de calitja, tocava doble d’humitat, doble desconsol amb pes i olor de floridura.
Es guiri anava descalç, feia un oi oi a cada passa, a cada cremada de sa sola tendra des peus en contacte amb s’asfalt bullent. A tots es guiris els agafava aquesta dèria per anar descalços, com un reflex de sa lluita interna que els demanava de mantenir-se ben aferrats a sa terra, soldats a s’asfalt i a sa realitat, i els demanava també d’alçar es vol des de sa barana des balcó més alt per capbussar-se en sa fantasia d’una piscina com un úter, que els havia de retornar a sa felicitat primigènia des nonat.
Es al·lots des barri just tornàvem de sa ronda per s’hotels. Quan es turistes eren en es apartaments, mudant-se per sortir, sa lassitud des dia de sol i cerveses es mesclava amb s’excitació de sa nit de festa que estava per venir i els tornava generosos. «Mooney, plis, mooney, plis», cantàvem a ple pulmó ses paraules màgiques que precedien sempre sa dringadissa de monedes contra s’asfalt. Ses de coure no valien res, però eren polides i exòtiques, amb aquell perfil regi femení, i les guardàvem per jugar a ses bales, i també sovint queien duros, i de tant en tant una moneda de 25, de 50, de vegades de 100 pessetes, seguida d’una gran cridòria com de gavines esvalotades i s’estol de garrits que corria cap a sa botiga a bescanviar-les per xiclets.
Durant sa ronda per s’hotels, d’entre ses monedetes de coure hi havia aparegut un altre objecte: un collaret daurat amb un penjoll de brillants en forma de cor, que em vaig fer meu d’una revolada amb gran naturalitat. Sèiem a sa paret de blocs, ses cames pengim-penjam damunt es clot excavat de poc en es solar, jugant a encertar a pedrades sa remenadissa de sargantanes amagades entre es arbuixells de gramínies que s’arrapaven, amb ses arrels a l’aire, en es marges des clot, quan vàrem veure sortir de s’hotel una colla de guiris. Aviat, un d’ells s’havia separat de sa resta i caminava en sa nostra direcció. Mentre l’observava apropar-se, es penjoll en forma de coret se sacsejava damunt sa samarreta de cotó groc destenyit com una rèplica des batecs embogits des meu cor dins es pit. Es va aturar a poca distància i va assenyalar es penjoll amb un dit índex. El vaig estrènyer dins es puny. Me mirava es guiri, que assenyalava es meu puny estret mentre feia una tirallonga incomprensible, completament embadalida.
Al cap d’un bon rato de xerroteig, es guiri va desaparèixer dins sa botiga i en va tornar amb una llauna a cada mà, de cervesa i de coca-cola. Me va oferir sa llauna de coca-cola i va obrir sa de cervesa amb un espetec seguit d’un xassss. Amb es uis tancats, eixancat com s’estàtua des verro, bevia de sa llauna a glopades llargues, de tant en tant rematades amb un aaaahhhhhhhh. Sa meua coca-cola la vaig haver de compartir amb sa resta de garrits, que no acabaven d’entendre què era tot allò, i només me’n va arribar es darrer escorrentim. En un moment donat, es guiri va arrencar s’anella de sa seua llauna i me va demanar sa mà amb un gest. Vaig allargar-li una mà humida de suor, d’ungles brutes i rosegades, coberta d’esgarrinxades, i va fer passar es meu dit anul·lar per dins s’anella de sa llauna de cervesa. Pensava que somiava quan vaig entendre que me demanava de fer el mateix amb s’anella de sa meua coca-cola: la vaig arrencar de sa llauna i vaig mirar d’encaixar-hi es seu dit anul·lar. Tenia unes mans tan grans que després d’un parell de provatures maldestres només hi vaig poder fer passar es dit petit. Va fer una còmica genuflexió abans d’assenyalar, amb un gest d’una elegància estrafeta, es collaret que havia trobat. D’esma, me’l vaig fer passar per damunt es cap sense descordar-lo i el vaig deixar en es seu palmell obert. Va ser llavors que es va adonar que, mentrestant, es seus amics havien desaparegut camí de sa platja, i jo vaig decidir que l’havia d’acompanyar, perquè jo volia ser s’àngel d’autopista hacia el cielo.
Caminava per sa voravia des carrer amb es ulls clavats en terra, veient passar paquets de tabac buits i rebregats, buines de ca, condoms estripats, donant de tant en tant una puntada de peu a una llauna de cervesa, amb sa mà ben entaforada dins sa butxaca de por de no perdre s’anell, sentint ben fort en es palmell sa punyida d’una punta de llautó, mentre vigilava de cua d’ull es meu guiri, que caminava per enmig des carrer en ziga-zaga, fent un oi oi a cada passa.
Es carrer s’estenia cap a la mar com una ganivetada resplendent. A banda i banda, es hotels de façanes blanques i balcons engalanats amb tovalloles s’alternaven, a mesura que mos allunyàvem, amb solars mig excavats, aquí i allà monticles de runa, arena d’obra i grava, neveres rovellades, bosses de fems esventrades, carnussos de rata esventrats, amb es budells purpuris, irisats, assecant-se al sol, enmig d’un vol de mosques, rodes de cotxe, seients de cotxe amb s’entapissat espellissat i s’escuma que recobria s’estructura de ferro a la vista. Sa cuirassa sencera d’un cotxe, amb sa pintura clivellada, amb es vidres trencats, sense rodes ni portes, exposada damunt quatre blocs d’obra, presidia aquest museu a l’aire lliure de sa malenconia. Tot tenia un aire d’irrealitat. En un moment donat, s’asfalt donava pas a un carrer de terra fonyada encatifat de fragments d’ampolles de vidre que resplendien enlluernadors dins sa llum des solpost. S’oratget que venia de la mar feia rodar bosses de plàstic des supermercats i paquets buits de paper d’alumini, fulgurant dins s’aire empolsinat, iridescent, amb una intensitat corprenedora.
S’aire aturat empeltava sa nit d’una lentitud martiritzant. S’excitació de tot lo que havia passat durant es dia me mantenia ben desperta, frisosa, regirant-me dins es llit de llençols rebregats i humits».
S’aire aturat empeltava sa nit d’una lentitud martiritzant. S’excitació de tot lo que havia passat durant es dia me mantenia ben desperta, frisosa, regirant-me dins es llit de llençols rebregats i humits. Comptava fins a mil per mirar de desviar es pensament, que se n’anava cap as guiri, que se n’anava també cap a una altra forma de record tan vívid com impossible, palpitant, bullent, clandestí. Al cap del temps vaig aprendre a dir-ne desig. Comptava fins a mil. Es portons des balcó, oberts de bat a bat, deixaven entrar dins s’habitació una bravada densa de gessamí i cervesa, crits i càntics llunyans, s’eco d’una música encara més llunyana, ni un bri d’aire.
Es so d’una sirena me va despertar amb un esglai. Un feix groc de llum circular granava ses parets de s’habitació com es rajos d’un solei que solcàs es cel a càmera ràpida. Vaig sortir en es balcó es temps just de veure, a sa vorera de sa piscina de s’hotel, un llençol blanc cobrint un embalum voluminós que aviat va quedar tapat per sa gent arremolinada al voltant. De davall es llençol en sortia un braç que havia llenegat per damunt de sa vorera de sa piscina. Es dit índex s’enfonsava dins s’aigua com temptejant-ne sa temperatura, i en es dit petit, s’anella d’una llauna de refresc resplendia dins sa llum blava de sa matinada com un anell de diamants.
Antònia Escandell Tur (Eivissa, 1979) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. L’any 2013 va publicar l’assaig Chris Marker y La Jetée, la fotografía después del cine a l’editorial Jekyll & Jill i ha escrit articles sobre cine, literatura i fotografia a diaris i revistes. Actualment es dedica a la docència i a la traducció del romanès. Ha traduït diverses novel·les de Mircea Cărtărescu al català.
