Fa setmanes que vaig llegint diferents rumors i notícies sobre la celebració d’una festa de l’Orgull Gai a Eivissa aquest estiu i m’he resistit a escriure sobre el tema fins avui. Per començar, he d’aclarir que l’Orgull és una festa reivindicativa, que commemora els esdeveniments ocorreguts el juny de 1969 a la barriada novaiorquesa de Greenwich Village contra la persecució de persones homosexuals i en defensa dels seus drets. Dic això perquè, llegint totes les informacions que han anat apareixent fins ara i, sobretot, la notícia que publicava fa uns dies un diari de l’illa, sembla que se’ls pugui oblidar als organitzadors.
Una vegada més un forà arriba amb la maleta carregada d’idees per organitzar un macroesdeveniment a la nostra illa i a l’estiu… Us sona, segur que sí. Curiosament es tracta d’un empresari de l’oci nocturn de l’ambient madrileny. Les institucions de l’illa i els comerciants i vesins locals el reben amb els braços oberts. Basta llegir la notícia per fer-nos una idea del que representa per a alguns empresaris, però especialment per a les nostres administracions, governades pel PP, l’esforç i la lluita per la igualtat de drets socials durant molts anys: 50.000 turistes, dinamització del barri de la Marina, alt poder adquisitiu, milers de places reservades, bla bla bla… i tot el juliol, sens dubte ideal per a la desestacionalització que ens venen els nostres polítics des… que jo tenc una mica de seny. Ens hauríem d’estar fregant les mans.
Resumint, festa «non stop» entre el 8 i el 12 de juliol per a milers de persones que vénen a lluir cossos esculturals i a conèixer l’illa de la festa, on poder relacionar-se amb persones de la seua mateixa condició sexual, perquè follar és fàcil a l’estiu. Perdonau-me si estic caient en el tòpic més absolut perquè esper equivocar-me i haver de menjar-me les meues paraules el dia 13 de juliol, quan es comencin a fer números a les caixes. Perdonau també si el meu concepte de la defensa dels drets socials està desfasat o vaig errat quan pens que, més enllà de la visibilització necessària d’un problema, s’ha d’anar a la lluita per l’homogeneïtzació dels drets.
On queda el paper de les institucions per organitzar campanyes de conscienciació i sensibilització? on són les marxes, els parlaments i les activitats institucionals de suport implícit i explícit… no als beneficis resultants esperats, sinó a la causa que genera aquests resultats, això és, la defensa dels drets socials d’un col·lectiu marginat? on queda la política de suport al col·lectiu LGTB la resta de l’any, no només a l’estiu i al marge de la caixa que pugui deixar? O és que tenim unes institucions governades per gent preocupada únicament per omplir butxaques? Butxaques plenes, consciències tranquil·les.
El paper de l’empresari pot ser comprensible fins a un cert punt, com els dels vesins i comerciants locals. Una vegada més, deia, un empresari de fora, veient el negoci segur d’una marca consolidada i d’un destí LGTB reconegut, només ha de muntar el xiringuito i esperar a fer caixa. Supòs que no és senzill, requereix d’una feina logística d’organització prèvia, uns esforços econòmics d’inversió, etc. Tenint vesins, comerciants i institucions locals esperant espitosos l’arribada de l’esdeveniment, tot és més fàcil. En acabat, com a bon empresari, a fer números i a partir al seu Madrid, deixant l’illa i el col·lectiu a la seua sort el llarg hivern, i fins a la pròxima «macrocaixa» de l’estiu vinent. Festa, gent guapa i un escenari idoni, és l’objectiu de reivindicació empresarial.
Sovent es diu que un dels grans mals de l’illa és la manca de teixit associatiu i és totalment cert. Fa més d’un any que un molt reduït grup de persones lluiten contra la invisibilitat del col·lectiu LGTB de l’illa, mirant de superar les innombrables traves administratives, la manca de recursos i de suport institucional per poder inscriure una associació de defensa del col·lectiu a l’illa. «La Llave del Armario» es diuen. Fa unes setmanes, a la fi, han aconseguit el reconeixement legal com a associació. Ningú, ni les institucions ni els «preocupats» organitzadors de l’esdeveniment, no s’han recordat d’ells a l’hora, no ja de tot el que he dit, que és prou, sinó ni tan sols de comptar amb la seua opinió sobre l’assumpte, com a única entitat social que representa el col·lectiu.
El paper de totes les persones que formam part de la societat eivissenca no ens hauria de fer sentir tampoc massa orgullosos: vivim en la nostra visibilització interessada, junts i quan podem mesclats amb la massa de turistes a l’estiu, per després, a l’hivern, tornar a entrar molts de nosaltres en el nostre armari de la invisibilitat. Com sempre ha passat en les societats tradicionals dels llocs petits, és més «fàcil» passar desapercebut. Per això mereixen el nostre suport i la nostra admiració totes les persones d’aquest i de tots els altres col·lectius que lluiten per defensar els drets socials. Però, sobretot, mereixen la nostra implicació, perquè són lluites que afecten el conjunt de la societat.
En conclusió, no es pot prostituir, pervertir o disfressar la lluita de tants anys i que tantes morts, patiments i esforços han costat al col·lectiu LGTB, amb l’única excusa, una vegada més, d’omplir algunes butxaques. Totes les persones que ens sentim identificades amb aquesta causa, tot el conjunt de la societat i, sobretot, les institucions que ens representen, n’hauríem de ser conscients.
David Ribas
