Et distreus. Et despistes. No ho saps bé què està passant. Un bell vers d’Agustí Bartra:El temps que destrueix és el mateix que crea, no amorteix la qüestió, ni té premi si el repeteixes com un eco que se’n va enllà de les obres públiques i privades que ara mateix contribueixen al Producte Interior Brut d’aquesta nostra societat vinculada a una illa que ha començat la tempoarda.
Acceptem la dura i pura veritat del pas del temps, el seu correlat que no hauria d’acabar sent, no ho hem de voler mica, el nostre corralet particular, on tothom hi pugui fer la seua i, en canvi, naltros, laisser faire, laisser passer, com els morts i enterrats fisiòcrates del segle XVIII. Començament de temporada i campi qui pugui, o que cadascú se les esmerci com sepi, com s’havia fet tota la vida, a la rifa de la sort i al tot va prou bé si a mi m’hi va.
Començaments a l’entretemps del març marçot i de l’abril tan cruel com espectacularment habitat per les merles que volen vestides de negre i amb els becs de color taronja, com la camiseta internacional de Johan Cruyff, au també voladora que sabia fer gols que recordam bé.
El començament de temporada, però, no ens ha de fer perdre l’oremus, ni la poca paciència que ens queda davant la realitat que fa salts extraordinaris, molts dels quals no podrem entendre mai, i, en canvi, reparteix coces de mula, al més pur estil dels dibuixos animats amb l’ànima ja caducada o en excedència.
Conten les paraules que ja ha començat la temporada, però els gestos del personal són d’altra mena, no sé com ho podria expressar perquè se m’entengués, però arran de carrer van els exemples de la continuïtat d’una llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, com en aquell títol de Rovira-Veleta, filmat descaradament a Eivissa, amb un Joan Manuel Serrat empadronat al barri de Sa Penya i enamoradís com els anys seixantes que ho promerien tot a canvi de tot i de molt més.
Em distrec i em despist més a cada ratlla que escric. La temporada ha començat de manera més que especial per als elements humans que un novel·lista de traca com Ferran Torrent anomenava, ja fa un temps, les classes subalternes. Subaltern és qui ha de treballar per a qui decideix que treballis. O no? O és que ara ja res no va així, en el multivers advers de les virtuals infelicitats felices?
Començament de temporada. Un cert enyorament de les adolescents primaveres amb banys provatius de Setmana Santa al Salt de s’ase i gelats de torró i xocolata a Los Valencianos. Distraccions i despistades. Cap on anàvem i cap on anam, si és que algú ho sap, o potser ens interessa encara de saber-ho.
Per Bartomeu Ribes
