La setmana passada es va celebrar Eivissa Medieval i volem aprofitar l’oportunitat per a reflexionar sobre la importància de les polítiques culturals a Eivissa. Ho sabem, tenim la sort de viure a una illa amb una significació cultural de primer ordre. Ho demostren els milers de mencions i referències que al llarg de dècades i a tot el món s’han fet de la nostra illa, en tots els àmbits de la cultura: El teatre, la dansa, l’art, la poesia, el cinema i, per descomptat, la música de tots els gèneres.
Potser és degut a aquesta dinàmica històrica que el focus de les polítiques culturals s’ha posat en garantir una oferta cultural que serveixi més als turistes que als residents. Els concerts i espectacles, a Eivissa, han esdevingut un complement pel “sol i platja”. Com el museu, que es concep per a “salvar el dia” ennuvolat del visitant, no com un espai pel gaudi de la població local, per afavorir alternatives d’esbarjo i oci saludables i constructives. Juntament amb les activitats esportives, l’oferta cultural “d’hivern” se’ns ha venut com l’elixir màgic que ha de portar-nos cap a una “desestacionalització” estratègicament qüestionable.
La cultura no pot ser un afegit estètic, com cada any ho és a les fires FITUR, ITB i WTM, on nomès es mostra una part, folkloritzada i tòpica, del que representa la cultura eivissenca i del que hauria de significar la cultura, en sentit ampli, per a la vida humana. Les persones no som espectadors-clients, som generadores de cultura. Eivissa té un ecosistema creatiu divers i de qualitat que sovint és menystingut per les nostres institucions. Cultura de plaça, de pou, de carrer: contacontes, grups de teatre, de ball, grups de música locals… Quina situació viuen, les persones creatives que resideixen i generen cultura a Eivissa? Tenen les seves necessitats materials satisfetes per poder dedicar-se plenament a fer d’Eivissa un lloc culturalment més ric?
Sabem que no les tenen, sent la seva major aspiració de cara a professionalitzar-se, trobar oportunitats fora d’Eivissa. Això impossibilita tenir un teixit cultural propi del qual gaudir tot l’any, sumant-li, com la resta de professionals, una estacionalització que les obliga a treballar en altres sectors per subsistir.
Les polítiques culturals públiques són fonamentals per a la vida d’un municipi, ja que permeten l’establiment d’un teixit social viu i dinàmic, que afavoreix la convivència, el sentiment de pertinença, la identificació amb la ciutat i en definitiva la cohesió social. I entre aquestes polítiques, el teatre i la dansa haurien d’ocupar un lloc destacat. “Som els que fem servir la llum de l’art per fer front a la foscor de la ignorància i l’extremisme”, ha dit l’actriu egípcia Samiha Ayoub a la lectura del manifest del Dia Internacional del Teatre d’enguany.
La creació de programes de suport per als artistes locals, la promoció de les seves activitats culturals, i la dotació d’espais adequats per a assajar, experimentar i desenvolupar el seu art hauria de ser la nostra prioritat. Cal establir un circuit cultural propi, d’èxit i de referència, en el qual es puguin desenvolupar professionalment. Proposam una programació cultural que sigui protagonista, i no complementària del turisme, que estigui al servei de la ciutadania i que ofereixi un oci i una cultura diversa, a l’abast de tothom i tot l’any.
