Qui encén foc per Sant Joan, no es crema en tot l’any. Refrany popular
Arriba, com deia i potser encara diu la cançó, que tot té fi. No se sap amb exactitud, però una feta semblant a la que tots pensaríem, si ens atrevíssim a fer-la, quan ningú ens veu, podria ser que passàs. Amb barruguets sense riu suficient a Santa Eulària, o fins i tot, més prop de Vila, al torrent mateix de la Llavanera, la lluna incerta és perseguida per un solell cada vegada més fort i propagandista d’un filibusterisme de la banalitat considerada com una de les belles arts, la que precisament se’n va de vacances un cap de setmana, en perpètua bancarrota del seny, i crec també, avui mateix, que de la rauxa. I és així com miram cap a enfora, o ho creim, i no sabem amb certesa què era allò que hi hem mirat, si és que ho hem vist amb ulls que hi saben veure, per exemple, i no és cap bon exemple que concordi per a res amb l’actualitat, a la manera del comte de Lautréamont, Isidore Lucien Ducasse, aquell franco-uruguaià que en els seus Cants de Maldoror, salpant de l’enigma més interior i atracant només en ports on l’onirisme hi té cabuda excepcional, encara que arribi a ser una mica aberrant, incomprensible, inexplicable, va saber auspiciar, o deixar en reserva, qui sap si reia o plorava quan ho estava fent, la diferència entre una màquina de cosir i un paraigües d’una altra vida, d’una altra vida que no serà mai més la nostra, perquè la Nit de Sant Joan l’haurà reduïda a cendres, a provisionals i inacabables lectures que no es recordaran. Vàrem fer tard i comprenem que hem fet tard per a les grans exèquies de la fantasia universal, i això s’ha de pagar amb el càstig de la poca cendra que ja en queda de tanta màgia o especulació, i n’hi hauria prou amb mirar pel nostre límit insular tan manyuclat amb urbanitzacions, hotels, casalots ara dits villas amb informalisme contracultural a desgrat de qui se les inventava i les cimentava i les promocionava a la xarxa sense pescadors de la fi i del principi del tot val, però no importa com ho aconsegueixis.
Hem fet tard, ja ho sabíem, i després dels focs de Sant Joan, si algú els recorda, ni les cendres. Pareix impossible, i no hi ha remei, ni capacitat de millora, per cap banda. Tot deu tenir alguna explicació, i segurament és tan bàsica i elemental, que se m’escapa o no m’atreveix a plantejar-la. M’acovardeix la responsabilitat eliminada dins cadascú de naltros, i aquí tothom és molt culpable d’admirar la reacció, i la ignomínia, i l’oblit transcendentalitzat cap al tòpic d’allò que era bo, i de bellesa incomparable, i ara ni la cendra, ara ni el remolc d’un temps present que corre embafat i s’estampa sense saber aturar-se, perquè ja no hi pot, perquè el fogueró general de la nostra petita existència, la que va plantar-se a alguna banda dels records gairebé inexistents, era extraordinària i d’un colossalisme impertinent, i estrany amb ell, per ell, contra ell, perquè era i procedia d’algun ritual que no regia com pertocaria, que havia quedat desplaçat on ningú hi creia, i amb l’efecte de les flames de la Nit de Sant Joan, quan també segurament algú moria, i algú altre l’acompanyava, perquè ho volia i ho havia de fer, a qui s’estava verdaderament morint, i entre poc i massa, o amb l’ajut del que sempre, sempre manca, s’hi varen secorrar no només les tradicions enquimerades i els punts adversos que el futur sol tractar de treure’s de sobre, sinó també les herències culturals trampejades, els expolis de la memòria, el botí incessant que d’aquesta illa, abans tan pobre i emblanquinada, se n’espera i se n’exigeix.
Bartomeu Ribes
