Educació not found, per Joan Amorós i Salinas

El setze d’octubre de 2016, el Conseller d’Educació Martí March presentava a so de bombo i platerets el document “Cap a l’èxit educatiu”, un conjunt de cent sis mesures estructurada en onze línies d’actuació que “pretenia millorar el sistema educatiu, i implicar tota la societat i la comunitat educativa”. En aquell moment, ja era ben sorprenent que un document tancat volgués implicar a altres que no havien participat en la seua redacció. I el que encara resultava més sorprenent era el refregit de mesures que a dintre s’hi incloïen: inconnexes, en ocasions contradictòries o repetides, sense cap temporització ni estructura organitzativa, i molt menys amb una memòria econòmica aparellada. 

Ara, sis anys després, i més enllà de la presentació que indicava la inclinació d’aquesta Conselleria per la publicitat buida, poc més se n’ha sentit parlar d’aquest document i del que allí es proposava. És més, fent una recerca a internet, és ben complicat trobar el document. És ben significatiu com per diverses vies arribes a un enllaç que et remet al document i quan cliques a l’esmentat enllaç, t’apareix aquesta imatge: 

Diem que és ben significatiu perquè aquesta imatge seria un bon resum de les dues legislatures de Martí March i el seu equip al capdavant de tan important Conselleria. Si el document fantasma “Cap a l’èxit educatiu” ha marcat la brúixola dels responsables de l’educació balear, mai no ho sabrem. El que podem afirmar és que recull les característiques d’una forma de fer política que just era la que molts volíem superar: unilateral, continuista, publicitària, i finalment, infructuosa.

Des del començament del camí d’aquesta Conselleria, hem patit la nul·la voluntat dels seus responsables d’adreçar els seus designis cap a un canvi de paradigma que molts de nosaltres vam somiar. En vegada, però, de modificar les estructures fracassades de presa de decisions en educació, seguim en els mateixos models ancorats en el passat que tan repetidament ens han abocat a la fallida. 

La cirera del pastís ha estat la nova llei educativa i els nous currículums, que seguint el fracassat paradigma vertical descendent, que no té en compte els professionals de l’educació, ha pres flama a la benzina del descontentament que des de fa massa temps s’ensuma als claustres. Aquests currículums, cabdals dins dels processos d’ensenyament, han estat aprovats i imposats sense una discussió prèvia, pausada, professional i duradora. A més, la data triada afegeix querosè a un foc que ja prenia amb força: el primer d’agost, en plenes vacances escolars. Ara, amb l’inici del curs, ens trobem adaptant un currículum desconegut, en el que no hi hem participat, sense un debat als claustres dels centres, sense una reflexió profunda de quins ensenyaments volem per al nostre alumnat, i amb una precipitació que no derivarà en res bo. 

Aquesta gota, que ara cau en un got que ja vessa, acompanya altres gotes que ja feia temps que omplien el recipient. 

La gota dels pressupostos, que continuen sent el llast que ens enganxa al fons de la mar i no ens deixa surar per poder agafar una bona alenada d’aire. Uns pressupost que dediquen una quantitat per alumne que podríem definir com a ridícula. I que no us diguin que el pressupost ha augmentat en aquests set anys de conselleria de March, ja que Educació continua perdent pes en el total del pressupost de les Illes Balears. El darrer any del darrer govern del PP, el percentatge d’inversió en educació sobre el total del pressupost era del 20%. L’any 2021 aquest percentatge era del 17,3%, gairebé 3 punts per davall. 

La gota de la LEIB, la primera llei educativa en la història de les Illes Balears i que ha deixat tan descontents a tants i tan indiferents a tants d’altres. I mira que era ben senzill dur a bon port aquesta nau, amb una feina que estava gairebé enllestida pel col·lectiu d’Illes per un Pacte. Ara, tenim una llei insulsa, insubstancial, poruga, conservadora… i que, per desgràcia, poques transformacions cabdals produiran al sistema educatiu balear.

La gota de la inclusió, un dels cavalls de batalla d’aquest govern, que no entén el significat d’aquest concepte, tal com ha demostrat el Conseller en nombroses ocasions. La mateixa LEIB es declara inclusiva, però al mateix temps encara recull la possibilitat d’escolaritzar infants en aules UEECO i Centres d’Educació Especial, quan aquests són termes totalment excloents. La Conselleria no paeix que corren temps amb un canvi social radical, on el mercat laboral provoca situacions que afecten a les aules i on l’alumnat presenta una diversitat que inevitablement precisa de professionals suficients en nombre i preparació. Aquest fet, que tan present tenim els que vivim a les aules, sembla difícil d’entendre per part d’aquells que prenen decisions en la llunyania d’un despatx. Any rere any, i amb més força aquest setembre, hem vist els problemes per la manca de suports a les aules. 

La gota del diàleg, ja que per entendre l’anterior gota només ho pots fer si escoltes a qui tens a l’aula. Aquesta Conselleria ha demostrat amb escreix que no confia en els professionals que estan a l’aula i per això, no se’ls escolta. Exemples en podríem posar mil, però unes greus declaracions del conseller a una entrevista recent ens serviran de mostra: “Hi ha gent que viu l’educació i altra que la té simplement com una professió”. Intolerable. I més venint de la persona responsable de no fer cap canvi durant set anys en la provisió de places docents als centres educatius, quan tenim un sistema tancat de llistes que és una anomalia a Europa, on el 75% dels països tenen sistema de contractació obert. 

La gota de la nul·la reversió dels concerts educatius, on som una altra anomalia a Europa, com ho demostra el fet que el curs 18/19 l’alumnat que estava matriculat a centres concertats o privats a les Illes Balears era del 36,3%, la tercera més elevada de l’estat espanyol, que al seu temps se situava en el segon país d’Europa en centres concertats. En els set anys de Conselleria “socialista” aquesta situació no s’ha revertit ni un mil·límetre. I el que és més perillós, a l’entrevista abans esmentada, el conseller era clar i no es despentinava en dir que “La LODE (Llei Orgànica del Dret a l’Educació) va ser fantàstica, va definir els concerts educatius”. Que l’any 85 aquesta mesura era necessària per afavorir l’educació per tothom, ho entenem. Que gairebé quaranta anys després, tot havent-hi passat uns quants governs “progressistes”, això no s’hagi revertit, fa mal als ulls. La gravetat d’aquest fet és que no afavoreix una escola pública, laica i democràtica, i que a més, provoca cada vegada més segregació.

Una gota, la de la segregació, que tampoc ha abordat aquest Govern amb mesures valentes de discriminació positiva cap als centres que per ubicació geogràfica concentren un major nombre d’alumnes amb dificultats derivades de situacions socioeconòmiques. Si l’escola pública no serveix per compensar les desigualtats socials, no està complint uns dels seus principals objectius. 

I així, amb el got que se’ns desborda, tenim una tempesta perfecta que empenta als docents a caminar pels passadissos dels seus centres entre la desídia, la desesperació i el malestar. I el que fa set anys començava com un canvi esperançador, malauradament ha esdevingut un déjà-vu on ningú ha escoltat els que estem en les aules i on no s’han abordat els canvis necessaris per destronar per sempre la ingerència política fracassada en l’educació. Les decisions dels poders poden ser més o menys encertades. Ens poden agradar més o manco. El que no pot suportar més el nostre país són els continuats canvis per mor d’unes polítiques educatives amb l’efecte pèndol propi dels canvis de color polítics en els governs de torn. Pocs mesos abans d’unes noves eleccions, els centres públics ens moguem entre la decepció amb aquells que no han sabut aprofitar una oportunitat històrica de transformar la vida de milers de persones, i la por en pensar que el canvi polític ens pot deixar en mans de qui governa Madrid i Andalusia, on la dreta només té un objectiu pel que fa a l’educació: fer negoci amb i d’ella. Un panorama mica falaguer que ens fa tenir malsons amb la imatge en què hem obert l’article, “Error 404”, al que caldria afegir-li: Educació not found.

Per Joan Amorós i Salinas