Recentment, m’he embrancat en una investigació sobre els comportaments sociolingüístics i la pressió grupal entre estudiants d’ensenyament mitjà a l’illa d’Eivissa. Uns de les preguntes que faig als alumnes entrevistats és amb qui parlen català. I, en principi, surten respostes més diversificades d’allò que hom podria considerar a primer cop d’ull. Els catalanoparlants parlen català amb l’entorn familiar i amb alguns amics, però el solen oblidar bastant quan entren a l’institut. Allà el castellà domina sense pal·liatius. Fins i tot entre els catalanoparlants. He trobat casos curiosos, com l’alumne bilingüe, fill de pare i mare castellanoparlants, en què un dels progenitors va decidir parlar-li castellà i l’altre català, “perquè vivim a Eivissa”. Li vaig demanar com havien decidit qui parlaria en cadascuna de les llengües. “No ho sé; crec que ho feren a sorts”, em va respondre. Això que hauria de ser tan normal, avui, ens sorprèn. O el cas d’aquelles cosines granadines que no parlen mai català a Eivissa, i molt manco a l’institut, però que parlen català quan van al poble “perquè els oncles no les entenguin”.
Hi ha una resposta, emperò, que he rebut unes quantes vegades i que no puc deixar de constatar. Per la gravetat de l’assumpte. M’he trobat diversos estudiants que afirmen parlar català, només “amb la de Català”, és a dir, amb la professora de Llengua Catalana i Literatura. I amb la resta de professors? Només “la de Català” fa cas del Projecte Lingüístic de Centre, que segurament diu —o legalment així ha de ser— que com a mínim el 50% de les classes s’han d’impartir en llengua catalana? Podem considerar com a classe en català aquella en què es permet als alumnes intervenir en una altra llengua? Computa dins el 50% en català, una classe en què els alumnes poden fer preguntes en castellà?
Record que, allà pels anys setantes del segle passat, vàrem intentar posar de moda l’eslògan aquell d’”El català, cosa de tots”. Passats els anys, ens trobam que el diute es deu haver transformat. I ara el català és cosa… de la de Català. Contravenint el Decret de Mínims i, per tant, la Llei de Normalització Lingüistica; i, per tant, l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears; i, per tant, la Constitució espanyola; i, per tant, la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries; i, per tant, la Declaració Universal de Drets Lingüístics; i, per tant… I llavors encara ens diran que hem de ser respectuosos amb les lleis!
BERNAT JOAN I MARÍ
